Xavier Mandicó és l'únic surfista cec que hi ha al món. Però abans de practicar aquest esport, havia fet esquí professional i, també, n'havia sigut professor. La seva vida va canviar quan, amb 26 anys (ara en té 38) li van diagnosticar una retinosi pigmentària. Aquesta malaltia és degenerativa i fa perdre progressivament la visió. «No ens hem d'enganyar, perdre la vista va ser molt dur però jo me n'he sortit» va afirmar ahir Xavier Mandicó al finalitzar una travessa que va començar el dissabte a Amposta i va acabar ahir al port de l'Ampolla.

La manera com es va aficionar a aquest esport és força curiosa. Un dia va anar a passejar per la platja de Premià de Mar, localitat on viu, i hi havia una concentració de surf de vela. Com que ell no pot veure, va ser la seva dona qui li va explicar què feien les persones que hi prenien part. «A partir de llavors vaig anar a una escola i vaig dir que no hi veia, però, que volia fer surf de vela». A partir dels seus coneixements de fisioteràpia, de tècniques d'esquí que coneixia i amb el suport d'especialistes en aquest esport van crear un nou sistema d'aprenentatge per a persones cegues.

No s'ha de caure en el parany de pensar que aquest esportista únicament fa surf de vela. Ell mateix explica que la seva preparació va més enllà d'aquest esport: «Vaig a córrer, faig peses, nado dos o tres cops a la setmana, munto a cavall i sempre que puc surto a navegar.» L'estiu és l'estació en què més es practica aquest esport i, per això, Mandicó es prepara encara més:«Faig concentracions a Tarifa, que és una zona on hi ha molt vent, i navego vint dies amb un vent molt intens.» Tota aquesta pràctica esportiva tan variada la fa amb l'objectiu de tenir «un altre desenvolupament motriu» i evitar caure en la rutina.

Sobre les dificultats que es pugui trobar al mar, diu que no en són tantes i afirma que està més còmode entre les onades que en una gran ciutat, on «em sento restringit, inútil, invàlid i estressat». El mar, segons va dir Mandicó, li permet orientar-se pels «seus» sentits: l'oïda, el tacte i l'olfacte. «En canvi, a la ciutat l'únic que utilitzo és el cor per patir taquicàrdies i el sistema nerviós central per tenir atacs de nervis», va voler afegir el surfista.

«Per navegar només necessito una planxa de vela i algú que em digui per on he d'anar, un guia» va explicar Mandicó per mostrar la senzillesa de l'esport. Les noves tecnologies, com per exemple els GPS, no són tan importants per a ell. No obstant això, «a vegades, quan algú en porta ens va molt bé per mesurar distàncies o en llocs que no coneixem tant», va afirmar Mandicó. A més d'ell i d'un altre surfista que li fa de guia, el seu equip també consta d'una llanxa i d'una moto aquàtica de suport. En total, un grup humà de set persones. Xavier Mandicó va voler agrair tot el suport que li han donat: «si estic aquí, és gràcies a tota la gent que ha cregut en mi i al meu equip».

De fet, el mateix surfista va explicar que no tothom entén que una persona amb una diferència, com ell, pugui treballar per fer alguna cosa diferent. «Hi ha menys persones que m'han donat suport que persones que m'han posat traves» va comentar el surfista.

Xavier Mandicó va voler donar ànims a totes les persones cegues perquè practiquin tant el surf de vela com qualsevol esport relacionat amb la nàutica: «Hi ha hagut persones amb amputacions de cama que han navegat perquè han sabut que nosaltres ho fèiem».