Envejo poc les feines de David Madí i José Zaragoza, però les admiro. Es tracta de dues màquines de trinxar, caps de regiment que busquen les millors estratègies per deixar l'adversari (l'enemic) fora de combat. Calcular el to just i necessari, quin grau de taronja figurarà en el cartell o quin angle exacte ha de tenir el somriure del candidat. Dur apresa una llista infinita d'arguments i contraarguments per rebatre i recontrarebatre i no quedar-se mai amb la paraula a la boca. Repetir fins a l'extenuació aquelles idees que més desgasten els altres, o que més afavoreixen els propis. En els debats, caure sovint en tòpics extemporanis com els que fa servir en Zaragoza en moments d'acorralament, que són aquells de «vostès van pactar amb el PP» o «van tenir 23 anys per fer tot això». S'ha de reconèixer que almenys en Madí tira d'eslògans més ajustats a la realitat actual, com ara «el tripartit ha estat un fracàs» i «votar ERC és votar Montilla». Idees que, com a mínim, fan referència al present o al futur immediat (una altra cosa és que es pugui compartir o no). Però allò principal, per a tots dos, és que tothom senti les frases que s'han empescat com més vegades millor.
Ha estat un error l'eslògan «ara és l'hora dels catalans», plantejat pels socialistes aquest mes de setembre i avui ja quasi desaparegut. Es tracta d'una afirmació tan vaga i tan simple que només convida a preguntar-se què caram pretén insinuar. D'altra banda, pel que fa a CiU, no m'entusiasma aquest taronja omnipresent que sembla més propi d'una marca de carburants. Tampoc no m'agrada el «som com som» dels republicans i molt menys el verd mentider, excessiu, artificial de can ecosocialista. Ni el «sentit comú» blau cel dels populars, amb aquell gest angelical amb què sempre surt en Piqué. Com han canviat les campanyes! Recordo quan encara funcionaven els «porta a porta»: ara, si obres la porta i et trobes Hereu i Montilla amb ganes de treure't a ballar, no pots pensar en res més que a trucar de seguida a la policia.
Conscients dels canvis en la societat, els caps de campanya han provat d'adaptar-s'hi. La gran pregunta és si tots els canvis han estat cap a millor. Si ens agradem més ara que abans, si ja ens està bé el canvi de cultura que ens ha donat la democràcia consolidada, la televisió omnipresent, la comoditat més o menys repartida, l'eterna i avorrida recerca de l'estabilitat. Si això és bo, els caps de campanya l'encerten amb els seus càlculs. Però compte a imitar-nos, compte a calcular depenent de com és la societat: que siguem d'una manera no vol dir que ens agradi. No oblidem que votem els polítics, precisament, esperant que no siguin massa com nosaltres. Acostar-se al poble, sí: però per acostar-s'hi cal venir d'alguna banda. I d'alguna banda millor.
