| Contactar amb El Punt - Pobles i Ciutats |
| Qui som? - El Club del subscriptor - Les 24 hores d'El Punt - Publicitat - Borsa de treball | El Punt | VilaWeb | divendres, 29 de març de 2024


dimecres, 4 d'octubre de 2006
>

Antoni Gutiérrez Díaz, contribució a les llibertats

Antoni Gutiérrez va ser l'home de l'eurocomunisme a Catalunya. En tot moment va deixar clar que no era nacionalista, però no ho era ni català ni espanyol. Anys després se li desvetllaria la passió europeista

opinió Periodista

JOSEP MARIA LÓPEZ I LLAVÍ..

Crec que ho va explicar ell mateix. Sent conseller de la Generalitat provisional del govern instaurat pel president Tarradellas i trobant-se al costat d'ell a la llotja del Camp Nou, en un moment determinat Antoni Gutiérrez interpel·là un dels jugadors de l'equip adversari del Barça, que havia comès una falta, i el va tractar de marruller. En sentir-lo, Tarradellas li va dir irònicament: «Senyor Gutiérrez, vostè i jo som els menys indicats per dir-li a algú marruller»... Devia ser el 1978 o 1979. Gutiérrez Díaz, colrat d'anys de lluita i de presó, des del 77 tenia a les seves espatlles el pes del que durant dècades havia estat el primer partit polític de l'oposició antifranquista a Catalunya. I no podia perdre pistonada ni fer cap pas erràtic al timó de la que, per la tenacitat d'homes i dones com ell, poc temps abans havia estat la nau senyera de la lluita democràtica al país. Per això, amb habilitat, amb tossuderia i si calia amb alguna jugada múrria, ell era gairebé sempre el que a les instàncies unitàries proposava —que sovint era tant com dir decidia— l'acció a fer, el lloc, el dia i l'hora.

Mai no vaig militar al PSUC, però com un dels representants del PSAN, amb Antoni Gutiérrez vaig compartir moltes hores de reunions: de la Taula Rodona, el Consell de Forces Polítiques de Catalunya, el secretariat de l'Assemblea Permanent d'Intel·lectuals, Professionals i Artistes (constituïda a la tancada de Montserrat contra el consell de guerra de Burgos) o la permanent de l'Assemblea de Catalunya. I puc donar testimoni del respecte que imposava i de com era capaç d'acabar la paciència del més sofert dels seus interlocutors. Un cop assolit un acord de base sobre els mínims objectius comuns, ell tenia clar el que calia fer... el que calia que fes tothom. Òbviament no sempre es va sortir amb la seva, que entre les forces antifranquistes confluents n'hi havia amb idearis i estratègies diferents i algunes amb molta malfiança envers els comunistes. Però la idea del que esdevindria l'instrument més eficaç de la lluita per les llibertats, l'amnistia i l'estatut d'autonomia, l'Assemblea de Catalunya, va ser en bona part seva. En paraules de Joan Armet, un altre lluitador de fons, en va ser el pare i la mare.

Antoni Gutiérrez fou l'home de l'eurocomunisme a Catalunya. Va tenir un paper determinant en l'adaptació dels seus postulats a la realitat nacional i a la composició social del país. En tot moment deixà clar que no era nacionalista, però no ho era ni català ni espanyol —anys després se li desvetllaria la passió europeista. Però a ell i als dirigents d'aquell PSUC i de les primeres Comissions Obreres, de clara inspiració psuquera, se'ls deu que als anys seixanta i setanta, entre la classe obrera i els sectors populars del cinturó industrial de Barcelona (amb un elevat tant per cent d'immigració espanyola) no triomfés el neolerrouxisme (amb tant predicament com tenia en altres àmbits esquerranosos) i que assumissin la reivindicació de les llibertats nacionals al costat de les democràtiques. Vet aquí la simbiosi, en expressió de Jordi Carbonell, entre nous catalans i catalans de sempre els memorables Onze de setembre del 1976 a Sant Boi i del 1977 al Passeig de Gràcia de Barcelona.

I si el Guti, tal com tothom l'anomenava, havia estat clau en la formació i la dinàmica de l'Assemblea de Catalunya, també ho va ser en el germen de l'actual ICV (Iniciativa per Catalunya Verds). Aviat es va adonar que, després de la caiguda de l'URSS i dels règims de l'Europa de l'Est, als partits comunistes europeus els calia una transformació de fons i de forma. I van ser ell i en Ramon Espasa pel PSUC i en Joan Armet i en Jaume Nualart per l'Entesa dels Nacionalistes d'Esquerra, que van traçar les coordenades del nou projecte (suma d'una esquerra nacional catalana que apostava pel federalisme i una de nacionalista que ho feia per la sobirania) i van esbossar fórmules que fessin possible la federació dels dos partits, de primer el que s'anomenà Unió de l'Esquerra Catalana —amb l'afegit un xic més tard, i encara amb les ferides de l'escissió del PSUC obertes, del Partit dels Comunistes de Catalunya— i després la dissolució dels dos primers col·lectius al si d'Iniciativa.

De formació científica, Gutiérrez era un home estricte. Recordo bé el dia —devia ser cap al 1965— que en una reunió de la Taula Rodona a casa d'en Josep Guinovart, el pintor, tenint-lo a ell al costat, quan jo anava a encendre una cigarreta, com aquell qui res, tot assenyalant-la, em va advertir «això és molt dolent per a la salut»; una reflexió que repetí a tots els presents quan en Guino ens va convidar a tastar un vodka que acabava de portar de Polònia. Antoni Gutiérrez era tot un contrast amb el seu habitual company de partit a les reunions de les instàncies unitàries, l'advocat Josep Solé Barberà, home de la broma i formalment més heterodox que el Guti, almenys fins al punt de preferir Joan Manuel Serrat a Raimon...

Tan estricte i seriós com era, però una enquesta de Cambio 16, que als anys de la transició ja no sabia què més dir dels possibles futurs governants, el considerava el polític més seductor de Catalunya. D'aquella anècdota fins ara han passat ja més de quaranta anys, en el curs dels quals, després d'haver dirigit el partit i de passar pel govern de la Generalitat, Antoni Gutiérrez va haver de cedir la primera línia de la direcció política d'IC i més d'una vegada hi va veure relegats els seus criteris sobre l'estratègia de la formació. Però, convençudament disciplinat, en cap moment no se n'allunyà, ni del partit ni de la política. L'home de l'eurocomunisme a Catalunya va crear la sectorial europea d'Iniciativa, va ser elegit diputat al Parlament Europeu i entre 1994 i 1999 en fou vicepresident.

Seria el seu darrer càrrec institucional, a la fi de l'exercici del qual ha dedicat els seus esforços fins al darrer dia a la propagació de l'europeisme. Antoni Gutiérrez Díaz ha estat un animal polític i un professional de la política en el millor dels sentits: a diferència de massa altres, ha viscut per la política més que de la política. Fill de família immigrada, mai no ha fet bandera d'aquest fet. La política l'ha entès com un servei a la classe treballadora i a les classes populars del seu país, que és el nostre. I, sense ser nacionalista, ha estat conseqüentment català.



Aquest és un servei de notícies creat pel diari El Punt i distribuït per VilaWeb.
És prohibida la reproducció sense l'autorització expressa d'Hermes Comunicacions S.A.