La secció oficial de Sant Sebastià ha convidat a tornar a plantejar dubtes sobre el nivell de la programació, però, a més, el jurat del festival presidit per Jeanne Moreau ha bandejat la pel·lícula més especial, tot i que també pugui ser discutible per la manera com mostra el cos d'una morta: Forever, documental de l'holandesa Heddy Honigmann, que parla de la presència dels morts en la memòria dels vius, però a la vegada de la importància de l'art en la vida de les persones a través de la relació d'alguns personatges amb l'obra d'alguns artistes enterrats al cementiri parisenc de Père Lachaise. Un oblit del palmarès oficial que no ha corregit el jurat de la crítica internacional, Fipresci, que ha optat per premiar una pel·lícula que ja ha tingut prou reconeixement: Niwemang (Half moon), del kurd Bahman Ghobadi.

El jurat oficial (del qual, a més de Moureau, també formaven part l'actor alemany Bruno Ganz, l'escriptor portuguès José Saramago, els directors Bruno Barreto i Manuel Gómez Pereira, i les cineastes Isabel Coixet i Sara Driver) tampoc no ha parat atenció a la delicadesa com a cineasta del japonès Hirookazu Kore-Eda, que ha dut a Sant Sebastià un film crepuscular de samurais. Ha preferit reconèixer una pel·lícula francesa psicologista (Mon fils à moi, que perd interès des del moment en què l'obsessió prou comuna d'una mare pel seu fill deriva cap a l'excepcionalitat d'una actitud psicòpata que du a tota mena d'excessos i subratllats) i una nova faula del kurd Bahman Ghobadi sobre l'experiència dramàtica i l'erràtica del poble kurd i l'esforç per mantenir les seves arrels culturals.

Tots els films de Ghobadi tenen alguna cosa noble i estimable, però Niwemang (també premi a la millor fotografia per la manera amb la qual mostra el viatge pel Kurdistan iranià d'un vell músic a la recerca d'altres músics i cantants per fer un concert al Kurdistan iraquià) no és el seu treball més inspirat, si es tenen presents Las tortugas pueden volar (Kontxa d'Or a Sant Sebastià l'any 2004) i sobretot Un tiempo para los caballos borrachos.

Carlos Sorin també ha repetit el premi especial a Sant Sebastià després d'haver-lo guanyat l'any 2002 amb Historias mínimas. Però tampoc no és la seva proposta més inspirada El camino de San Diego, una nova història del cineasta argentí, certament mínima, d'un fan de Maradona (fictici, però que faria possible la passió argentina pel futbolista) que emprèn un llarg camí per entregar una talla esculpida de fusta al seu ídol mentre aquest està ingressat en una clínica de Buenos Aires, un pretext narratiu que no és inventat. Fins podria dir-se que Carlos Sorin ha rebut la mateixa compensació per al film que obre una trilogia al màxim nivell que per al que la tanca al nivell més baix. Entre un i altre, hi ha El perro, que ja contenia l'ensucrament que encara augmenta la dosi a El camino de San Diego.

Pel que fa als premis al millor actor i la millor actriu, hi ha la temptació considerar que fan atenció a les interpretacions més passades de volta, que acostumen a ser les més vistoses. També les més tramposes. Només hauria faltat premiar Ed Harris per tots els excessos que fa per encarnar el turment d'un artista a Copying Beethoven, el pretensiós film d'Agneszka Holland que, afortunadament, ha quedat al marge d'un palmarès prou discutible, malgrat que pugui argumentar-se que no hi havia gaire per triar. En tot cas, el premi a la millor interpretació femenina ha estat per una eminent actriu francesa, Nathalie Baye, que ha excel·lit en films de Truffaut, Godard, Chabrol, entre d'altres, sense oblidar la seva perfomance, juntament amb Sergi López, a Una relación privada. Però, mancada de qualsevol subtilitat en un film tan truculent com Mon fils à moi,

Nathalie Baye ha guanyat per un dels seus treballs menys dignes. Quant al premi a la millor interpretació ha estat per a Juan Diego, que s'esplaia assumint un actor en hores tan baixes que està condemnat a fer teatre de tresillo a Vete de mí, l'únic film espanyol (tot i que l'argentina El camino de San Diego té coproducció espanyola de Wanda Films) present al palmarès.

El jurat ha desestimat com a millor actor el gran Steve Buscemi, que interpreta un paparazzi (o un fotògraf professional, com ell s'anomena, en hores també baixes) a Delirious, el film de Tom DiCillo sobre la frivolitat del món dels famosos (i el consum d'una cultura escombraria que es confon amb la popular), que sí que figura merescudament en el palmarès oficial. DiCillo, un independent que és un rar i talentós punt i a part dins del cinema nord-americà, tant ha guanyat el premi a la millor direcció com al millor guió.

Finalment, cal destacar que, entre els Nous Directors, ha guanyat el primer premi el film francès Fair play, a propòsit de l'esport com a metàfora de la competitivitat laboral i, a la vegada, de la seva pràctica com a descàrrega de les tensions que provoca el món laboral.