Els dissabtes al matí l'anava a esperar i caminaven unes hores. Ell, ja procurava anar-hi cada dia; li agradava i sabia que era bo per a la salut. Els metges ho recalquen com una qüestió de fe. Els dies i les estacions anaven passant i per una persona gran —més de 80 anys— cada dia que passa és un regal de la providència. Així ens ho expliquen ells mateixos. L'ancianitat és una etapa amb una força de voluntat increïble, però, amb una fragilitat extrema. Jo observava que cada dissabte li costava més caminar. S'agafava al meu braç i vam comprar-li un bastó. Jo pensava que era l'edat. Mai podré oblidar l'últim dissabte que va poder caminar. No podíem arribar a casa. Vaig sentir els seus plors i lamentacions. Ja mai més tornaria a caminar. Els mesos següents van ser d'un dolor i experiències gairebé indescriptibles. Intentava parlar-li de moltes coses, fins i tot senzills exercicis de memòria com els noms sonats de presidents dels EUA; sempre se'n recordava de l'Abraham Lincoln. Quan m'acomiadava li feia una pregunta que a ell li agradava: «Amics?», i contestava: «per sempre». Jo me n'anava més content i encara tenia esperança. Em costava acceptar la realitat. I aquesta no es va fer esperar. Llit, cadira de rodes, llagues al cos, pèrdua progressiva de la parla i la memòria, hospitalitzacions, donar-li el menjar a la boca, fins i tot amb ajuda d'una xeringa. Paralització total; ni un somriure, cap expressió, res de res i, finalment, la mort entre els plors del qui tant vam patir i que, encara, no érem capaços de comprendre què havia passat.

Escoltin, a l'Estat espanyol hi ha 400.000 malalts d'Alzheimer. Cal més i millor investigació; més centres especialitzats i residencials i, per damunt de tot, més suport a les famílies, que algunes ja no poden més. No gastin tant amb carreteres, unes sobre les altres, i més amb la gent que pateix.