L'any 1995, Agneszka Holland va presentar a Sant Sebastià Vidas al límite, una pel·lícula en què Leonardo di Caprio cridava com un boig per donar la idea del turment d'Arthur Rimbaud. Onze anys després, el festival ha tornat a caure en el parany de programar una pel·lícula d'Agneszka Holland a propòsit d'un geni torturat.

A partir d'un guió aliè de Stephen J. Rivele i Christopher Wilkinson que ficcionalitza els últims anys de la vida de Beethoven inventant-se el personatge d'una jove aspirant a compositora que es converteix en la copista del músic en el moment en què aquest acaba la Novena simfonia i crea els seus innovadors quartets, la cineasta polonesa realitza una pel·lícula grandiloqüent en què Ed Harris (pot semblar increïble, però està fatal i per això possiblement el nominaran a l'Oscar) no para de parlar sobre la inspiració divina de l'artista (i més dels músics, dels quals diu que són els més a prop de Déu) o sobre la voluntat de canviar el sentit de la història de la música.

En la roda de premsa posterior a la projecció del film, Holland va argumentar que els diàlegs són inspirats en cartes del compositor i altres documents. És possible, però una cosa és la reflexió sobre la pròpia obra expressada en un text i una altra és fer parlar un personatge com si sempre estigués a punt de dictar una sentència per la posteritat. Especialment ridícula (de manera que en resulta una escena involuntàriament còmica) és la posada en escena grandiloqüent (amb la música a tot volum) del concert de presentació de la Novena Simfonia, prèviament a la qual se li fa dir a Beethoven: «Això canviarà la història de la música.»

Ahir devia ser la diada de la música al festival de cinema de Sant Sebastià. Això perquè, amb molta més modèstia i senzillesa, el cineasta kurd Bahman Ghobadi, relata la història d'un vell músic kurd que, després d'intentar-ho molt de temps, ha aconseguit el permís per fer un concert al Kurdistan iraquià. Amb aquest objectiu i amb un autocar conduït per un altre amic seu, l'home va recollint els seus músics escampats pel Kurdistan iranià i va a buscar una cantant que viu en un refugi de muntanya amb altres cantants exiliades. Com que a l'Iran les dones no poden cantar en públic davant els homes, la noia viatjarà amagada dins l'autobús. Durant el trajecte, trobaran tota mena d'obstacles fins a arribar a un desenllaç dramàtic amb el qual es compleix una premonició fatal.

En tot cas, Niwemang és una nova faula de Bohman Ghobadi sobre el seu poble, tan dissortat, però sempre amb el desig de sobreviure en l'adversitat i fins de mantenir la seva cultura, com ara a través de la seva música popular. El film té moments de certa poesia i Ghobadi sempre ha estat un cineasta atent a l'expressió dels rostres i la bellesa dels paisatges, encara que siguin àrids, però té un punt de pesantor i sembla menys inspirat que altres treballs seus, com ara Las tortugas también pueden volar (amb el qual fa dos anys va guanyar la Concha d'Or a Sant Sebastià) i sobretot Un temps pels cavalls borratxos, un altre film sobre l'errància del poble kurd.