Pressupostos i eleccions són sinònim d'ús partidista de les arques públiques en aquesta precampanya catalana. L'espectacle lamentable dels últims dies, en què la confusió entre administració i partit i la interessada intoxicació informativa han acabat de confondre la ciutadania, no és gaire edificant. El ball de xifres i el resultat decebedor de la inversió estatal inclosa en els pressupostos del 2007 per a Catalunya –que tenen la virtut de fer coincident el malestar de CiU, ERC, ICV i la Cambra de Comerç de Barcelona– deixen en evidència la reforma estatutària que va entrar en vigor l'agost passat, així com els partits que hi van donar suport enèrgic i incondicional. Finalment, després d'intriga i suspens, amb l'estira-i-arronsa inclòs entre governs amics o companys federals del PSOE, el veterà Pedro Solbes ha situat en 496 milions d'euros la inversió addicional de l'Estat al Principat per al proper exercici. Si som optimistes i confiem que la inversió estatal –un total de 3.195 milions a Catalunya, en projectes de Foment i Medi Ambient– s'executarà íntegrament, l'increment inversor vorejarà els 4.000 milions en els propers set anys. Aquesta és una hipòtesi remota, si tenim en compte el baix nivell de compliment pressupostari a Catalunya que caracteritza els governs del PP i del PSOE, denunciat fa poc per la Cambra Oficial de Contractistes d'Obres a Catalunya. Amb la màxima generositat pressupostària i l'íntegra execució dels projectes adjudicats –creuem els dits–, la reforma de l'Estatut servirà per recuperar només la meitat del dèficit històric acumulat els últims 14 anys al país. Aquesta és la trista realitat.
La manca de transparència d'uns comptes manejables a mans del murri Solbes, amb l'amenaça del variable Fons de Compensació Interterritorial, i un hipotètic canvi d'escenari polític català aquesta tardor i espanyol més endavant, deixarien novament els compromisos estatutaris de l'executiu Zapatero en paper mullat. L'any que ve, doncs, l'aplicació escrupolosa de la disposició addicional tercera de l'Estatut –que conté la promesa del govern espanyol d'invertir al Principat l'equivalent al producte interior brut (PIB) català, és a dir, el 18,85%– pot tornar a ser una sorpresa d'última hora. Agradable o no.
¿De què haurà servit l'ofensiva catalanofòbica, amb boicots i un desgast extenuant en les relacions amb la resta de l'Estat, durant la negociació estatutària? El candidat José Montilla va anunciar la setmana passada, tot cofoi, que el 2007 Catalunya rebria una inversió addicional superior a l'obtinguda durant la primera legislatura d'Aznar sencera. De cop, Montilla ens va traslladar deu anys enrere al famós Pacte del Majestic. Llavors un Aznar en minoria necessitava Pujol. Ara un Zapatero, també condicionat, necessita les forces catalanes. La història es repeteix, i l'espectacle d'aquests dies –els socialistes són més llestos i introdueixen un caramelet anomenat «supressió de peatges»– demostren que el «nou» Estatut no evita l'estratègia pujolista del peix al cove, vàlida com sempre.
Al Majestic, en aquell sopar del 1996 entre les comitives de Pujol i d'Aznar, hi figurava Rodrigo Rato, que va acabar sent un ministre d'Economia del PP fidel al llegat polític del seu predecessor socialista Solbes. El peix al cove, ara segurament amb menys dosis de victimisme, però tot tornarà, fa bona aquella dita segons la qual «tanto monta, monta tanto Solbes como Rato».
)
