Aquest 11 de setembre ha estat per a mi una Diada ben especial ja que no he acudit, com tots els anys des de la restauració de la Generalitat, a l'acte patriòtic que té lloc a l'ajuntament de Figueres. En el meu consuetudinari trajecte des del Port de la Selva estic acostumat a veure força senyeres, tant al Port com a Llançà, per arribar al desert de la capital de l'Empordà, on les banderes són tradicionalment molt escadusseres. Inexplicablement, tant a les viles com a les ciutats catalanes els ajuntaments no han demanat mai penjar senyeres o domassos en diada tan assenyalada.

No hi he anat perquè, a part del seu insuls i retòric to acadèmic, indefectiblement l'acte s'acaba cantant (els que el sabem) l'himne nacional i, com que no m'agrada fer teatre, en les actuals circumstàncies, si el cantés, em sentiria molt malament, em cauria la cara de vergonya i faria el ridícul més espantós; per això prefereixo esperar una millor oportunitat.

No es pot fer broma amb el nostre himne nacional, unànimement i solemnement escollit pel Parlament el 25 de febrer de 1993, encara que el text, cal reconèixer-ho, és molt «tremendista», com ho és La marsellesa dels francesos. Però és el pur sarcasme repassar la lletra de l'himne i veure que, començar amb un «Catalunya triomfant», és un escarni per a la nació, especialment després del 30 de setembre (veure tot el Parlament en ús de la seva sobirania cantar Els segadors imposa i emociona) i del posterior Estatut monclovita, ja que, de les tres parets mestres del projecte, cap s'aguanta; que de l'aeroport del Prat cal passar per Barajas per a moltes destinacions, que no es recuperen els peatges de les autopistes, ni el retard en inversions públiques, etc.

Tinc la convicció que «l'enemic» de la cançó, tant el de casa com el de l'exterior, en lloc de tremolar, no tem res, ans al contrari, ens menysprea davant la pusil·lanimitat i covardia dels nostres polítics, i el més probable és que els provoquem la hilaritat més absoluta.

El procés estatutari és una via pròpia d'un poble civilitzat i democràtic com el català però no és adequada per a un poble com ara l'espanyol, poc democràtic i acostumat a imposar la seva voluntat encara que sigui per la força, pel fet de ser majoria. En tot cas, el camí cap a la plenitud no serà mai l'estatutari.

Cal abandonar-lo definitivament i mai més intentar-ho, ja que és impossible arribar a una solució plausible com s'ha posat en evidència, pels filtres processals, institucionals, mediàtics i polítics que cal superar.

Veure els dos tenors i la soprano mendicar tot somicant el «privilegi» de ser escoltats per un Congrés dels Diputats hostil ha estat tan patètic com comprovar la desunió dels negociadors amb esmenes presentades a l'estatut del 30-S, per part del PSC, tot just iniciades les converses, per acabar amb un pacte Mas-Zapatero, com un pacte de Munic de letals conseqüències per a la nostra nació.

L'estatut s'ha tancat en fals després de múltiples mancances del nostre plantejament estratègic, com és posar-se a negociar sense tenir sobre la taula les balances fiscals. En definitiva, el nostre paper de comparses i benvolents contribuents a què ens tenen acostumats els últims presidents de la Generalitat ha quedat institucionalitzat.

Cal veure, observar i reflexionar mínimament per comprovar que el país ha entrat en crisi després del fracàs del tripartit, el pacte Mas-Zapatero i, finalment, ha sortit, com la parida de les muntanyes, l'estatutet monclovita (pendent, encara, dels recursos al Tribunal Constitucional), és a dir, un estatut de mínims, una nació de preàmbul, unes incertes competències i sense la clau de la caixa com tenen els bascos i navarresos.

No es tracta de guanyar les properes eleccions per tenir el poder i, alhora, claudicar davant del centralisme com s'ha anat fent els últims 27 anys.

Després del pacte Mas-Zapatero i la consegüent ensulsiada de l'estatut del 2006 votat per un de cada tres catalans, s'imposen les següents qüestions: com s'atreveixen els líders convergents a dir que continuaran reivindicant l'estatut del 30-S eixit de la voluntat popular expressada en el Parlament de Catalunya? Tant si hi havia acord previ com si no, per què els partits nacionalistes no van salvar la dignitat nacional retirant el projecte? Com queda la nostra suposada sobirania?

Aquest no es un país normalitzat, ni políticament, ni institucionalment, ni econòmicament, ni culturalment. Per tot això, cal fer molt bé el diagnòstic i desprès no instal·lar-se en la mera denúncia, el nihilisme i, en cap cas, seguir el camí estatutari. Cal una nova generació de dirigents en totes les branques de la vida catalana sense excepció que tregui la bena dels ulls de la societat catalana que els nostres polítics ens han volgut col·locar especialment davant de les imminents eleccions autonòmiques.