Els especialistes en el món de les telesèries afirmen que actualment als Estats Units es viu la segona edat d'or del gènere. La primera edat d'or va donar pas, en els anys seixanta, a Misión imposible, El fugitivo i El santo, mentre la segona té com a estrelles Perdidos, 24 i CSI. De manera indirecta, aquest fet està condicionant les formes de Hollywood, que veu que en algunes telesèries hi ha més inventiva que en bona part de les pel·lícules independents que sorgeixen dels Sundance. Michael Mann, cineasta provinent de la televisió, sembla haver-se plantejat el problema per tal d'oferir a l'espectador una adaptació de Corrupción en Miami –una telesèrie mítica que va néixer abans de l'edat d'or– en la qual hi ha una clara voluntat de fer servir les estructures pròpies del telefilm –i de les buddy movie cinematogràfiques– per tal de crear noves formes. Amb el permís de Brian de Palma, Michael Mann és un dels estilistes més curiosos del cinema americà actual. El seu film anterior, Collateral, demostrava com, a la manera del cinema d'Abbas Kiarostami, es podien situar dos personatges a l'interior d'un cotxe per filmar amb alta definició la fascinació urbana que exerceix la ciutat de Los Angeles. A Corrupción en Miami, sembla com si després de la depuració de Collateral es proposés dur a terme la filmació d'una obra d'aparença més caòtica, en què les càmeres d'alta definició no paren de buscar constantment noves formes de situar els herois a l'interior de l'enquadrament mentre es proposa la construcció de formes abstractes en algunes escenes d'acció.

Per comprovar el nivell de sofisticació a què ha arribat la posada en escena de Michael Mann només ens hem de fixar en l'escena d'obertura situada a l'interior d'una discoteca i veure com constantment estableix un curiós dispositiu al voltant d'un espai on tothom mira a tothom, on es creen unes curioses lleis de la visibilitat. El mateix efecte es produeix en el combat final, on els dos policies han de lluitar contra la xarxa de narcotraficants, en què Mann crea una curiosa poètica de l'espai a partir de la ubicació dels personatges i el joc de mirades que ells mateixos proposen. Després de veure una pel·lícula com és Corrupción en Miami més d'un espectador pot pensar que Michael Mann és un autor desaprofitat, que posa tota la seva habilitat de recursos al servei d'històries que no funcionen. Particularment penso que darrere les exigències pròpies del gènere, Michael Mann no para de proposar situacions i temes inquietants i que els seus darrers films formen part de les apostes més radicals del cinema americà contemporani. Corrupción en Miami, per exemple, és una tragèdia romàntica sobre uns personatges que utilitzen les màscares de l'engany per seduir l'altre i que un cop han de descobrir el seu joc professional es troben atrapats en els seus sentiments. Per comprovar-ho només heu de veure la intensitat que tenen les escenes d'amor entre Collin Farrell i Gong Li, o veure com Mann reflexiona sobre uns personatges als quals la professió contínuament destrueix la seva intimitat sentimental.