Però mentrestant, no seria sobrer que ens deixéssim d'experiments que ens poden endarrerir l'objectiu. Comprovat pel dret i pel revés que ha estat una ingenuïtat d'aficionat pretendre la sobiranització de certes forces polítiques, que ja fa massa temps van renunciar a la seva independència, el que ara cal és deixar ben clar que no és possible afavorir l' arribada a la presidència de la Generalitat d'aquells que no han demostrat tenir la sensibilitat, la consciència i el convenciment nacional imprescindible per tenir la representació de tot un país.

Els que realment vulguin un estat propi han de posar fi a les ambigüitats i els equívocs, si realment pretenen que el conjunt de la nació els entengui. Abans de Tots Sants, l'independentisme tranquil haurà de dir ben alt, perquè s'escolti arreu, que no convé repetir el Pacte del Tinell, si els acords es fan amb aquells que estan més pendents dels interessos forans que dels propis. Dir això no té res a veure amb el lloc de naixença o procedència de cadascú, sinó amb el sentiment de pertinença nacional i en la pràctica política que se'n deriva.

Voler tenir un estat propi necessita més coses que infantils gesticulacions o proclames inútils, que desconcerten el personal, de l'estil no seré conseller o president del Parlament. Ara toca mullar-se, assumint els riscos que calguin i renunciant als verbalismes que són l'anunci previ del desastre.