Les darreres topades entre el president Maragall i el seu entorn amb el PSC són un episodi més del complex procés de reformulació i adaptació del catalanisme als nous reptes. Podem parlar clarament de crisis de lideratge, ideològic i polític, en el catalanisme. El catalanisme dels pròxims vint anys, el nou catalanisme hegemònic, serà autonomista o serà sobiranista? Serà essencialista o serà inclusiu? Serà liberal o serà autoritari? Serà progressista o serà conservador? El resultat del llarg procés de redefinició de l'autogovern encara ha fet més actual i més evident aquesta situació. La distància entre el sostre de la proposta catalana elaborada i àmpliament referendada pel Parlament i el text estatutari aprovat a Madrid és la imatge més il·lustrativa de la situació. Podríem dir que la foto del nou Estatut és la foto dels límits de l'autonomisme. Des de la perspectiva de l'autonomisme, no hi ha més cera que la que crema. I no cal gran finor analítica per sospitar que una part substantiva dels espais d'autogovern que ens calien per afrontar amb garanties la continuïtat del projecte nacional català s'han evaporat en el pont aeri de Barajas al Prat. Per això mateix, repetir la història d'una aplicació restrictiva d'un text estatutari que ja neix coix faria inviable cap projecció cap al futur de la nostra identitat nacional. Si la disjuntiva és país o província, l'autonomisme del cafè per a tothom és la drecera més ràpida per esdevenir província.
El nou món globalitzat és una realitat construïda com una xarxa desigual i desequilibrada de línies de poder i de sobiranies compartides i entrecreuades. En aquest context de sobiranies relatives, es fa del tot imprescindible el control d'àrees bàsiques d'autogovern i d'autorepresentació. És a dir, cal sobirania econòmica, política i també simbòlica. Sense aquests espais de sobirania pròpia i compartida no serà possible el dibuix de cap horitzó nacional. D'aquest fet es desprenen dues conseqüències:
1. El desplegament de l'Estatut i l'eventual incorporació de noves competències requereix impuls polític sobiranista. Sobiranisme inevitablement gradualista identificat com el catalanisme més transversal i més útil. Un sobiranisme orientat a la solució dels reptes i dels problemes que tenim com a ciutadans i com a col·lectiu nacional.
2. El pròxim procés electoral té una lectura de més profunditat que la d'escollir entre les dues cares de l'autonomisme. El que s'està dilucidant en aquesta campanya és el pes que el sobiranisme tindrà en la política catalana en aquest decisiu tram inicial del segle XXI.
Plantejades les coses així, la pregunta del lector pot ser immediata: i amb qui hauria de pactar el govern el sobiranisme? Avanço una resposta: sempre serà millor un pacte ERC-CiU que CiU-PP. I sempre serà millor un pacte ERC-PSC que PSC-CiU.
