El matí que Pasqual Maragall va sortir al balcó del Palau de la Generalitat per celebrar que havia accedit al càrrec de president de Catalunya, també va sortir al balcó de l'ajuntament de Barcelona l'alcalde de la ciutat, Joan Clos. Els dos balcons, com tothom sap, estan encarats i els dos homes es van saludar en la distància agitant les mans. Hola Pasqual, hola Joan. Visca, visca, visca, Catalunya socialista.

Prop de tres anys després d'aquell matí de mes de desembre han passat algunes coses dins de cada domicili de la plaça de Sant Jaume. A la casa de la ciutat hi han passat el Fòrum, el Carmel i la discussió sobre el civisme. A la casa del país hi han passat el Carmel, el camí d'espines del tripartit i l'Estatut que no trobava pista d'aterratge ni reclamant les competències de l'aeroport. Prop de tres anys després d'aquella escena del balcó que superava més de dues dècades de Capulets i Montaguts a la plaça de Sant Jaume, Pasqual i Joan o Joan i Pasqual – tanto monta, monta tanto Isabel como Fernando, com es diu en català–, estan a punt de tancar els finestrons, despenjar el domàs i fer mutis. Joan ho farà la setmana que ve, el dia de les Mares de Déu trobades. Pasqual, el dia de Tots Sants. Tu a Madrid i tu a casa.

Què ha passat? A més del Fòrum i del tripartit i de les genials maragallades, què ha passat? Doncs ha passat que aquell matí al balcó del Palau hi havia també José Luis Rodríguez Zapatero, president del govern espanyol i cap suprem del PSOE. PSC-PSOE. Hi era en qualitat d'observador, convidat i celebrat per Pasqual Maragall, i el cas és que des d'aquell dia no ha deixat d'observar. I quan el Fòrum, el civisme o l'incivisme i les maragallades li han fet perdre la paciència i l'han advertit que la paciència no era la principal pèrdua sinó que se'n podien preparar d'altres de més doloroses, Zapatero ha decidit que calia canviar la parella balconera.

I aquí, abans o després o simultàniament de la pèrdua de paciència presidencial espanyola, entra en acció l'aparell actual del PSC, que no té res a veure amb aquell altre aparell fundacional fet d'intel·lectuals, professors universitaris, famílies de tota la vida, néts de poetes modernistes, fills de pintors noucentistes, nebots de presidents de «la Caixa» i, en definitiva, nens aviciats que un dia s'inventaven uns Jocs amb la col·laboració del col·laboracionista Juan Antonio Samaranch, l'endemà un Fòrum amb el patrocini de l'armamentista Indra i demà passat potser l'anada a la lluna des del parc tecnològic del Vallès amb tecnologia cedida per Bush. Fins aquí podien arribar els que durant tots aquests anys han treballat als ajuntaments de base, que eren uns ajuntaments que no tenien ni balcons ni banderes ni avions.

José Montilla, capità de capitans, es va fer ministre del govern de Zapatero perquè des de Madrid es mana molt més que des de Nicaragua (Nicaragua, capital Zaragoza, diu l'acudit). Des de Madrid i amb escala a Nicaragua, capital Zaragoza, Montilla es fa candidat al balcó de la Generalitat i cedeix el seu lloc de ministre a Joan Clos com si li fes un favor, com si l'ascendís en comptes de fer-lo sortir en globus, com si un alcalde no es degués als electors que l'han votat per quatre anys, i no a les maquinacions de l'aparell. Com si l'Ajuntament de la capital de Catalunya no fos més important que un ministeri, i més si aquest ministeri em vol a mi de ministre. Maragall protesta, que és l'única cosa que pot fer, i Clos accepta encantat quan podria fer una altra cosa: podria dir ja us ho podeu confitar, jo me'n vaig a casa com el meu president. El seu president és o hauria de ser Maragall. Ho és Zapatero, que també es trobava al balcó.

Sucursalista. Què se n'ha fet de la paraula sucursalista, que abans es deia tant i insultava tant i ara no es diu gens? Madrid decideix tantes coses que malgrat l'estatut que deixa l'Estat com una cosa residual a Catalunya l'Estat disposa de residus molt poderosos i molt tòxics que afecten a tothom, sigui del partit que sigui. Zapatero no va voler l'estatut del 30 de setembre. No hi ha hagut l'estatut del 30 de setembre, amb el vistiplau imprescindible d'Artur Mas. No vol sentir parlar més de tripartits a Catalunya. No hi haurà tripartits. Vol el pacte, si hi ha de ser, entre Montilla i Mas. Hi haurà sociovergència. Què més vol, president? Qui desitja que surti als balcons?