«Jo també vull un estat propi» és el lema d'una campanya que aquests dies circula per la Internet sobiranista del país, promoguda per un ciutadà d'Arenys de Mar, Xavier Mir. Les adhesions no s'han fet esperar, i un bon grapat de ciutadans defensarà la necessitat d'un estat propi des de la xarxa i amb cartes a la premsa. Algú es preguntarà quin sentit té que iniciatives cíviques com aquesta –modesta, però molt simptomàtica de l'estat d'ànim d'una part dels catalans– floreixin pocs dies després de l'entrada en vigor, el 9 d'agost, de la reforma d'Estatut d'Autonomia de Catalunya. Aquell mateix dia el president de Catalunya, Pasqual Maragall, es desplaçava fins a Sant Jaume de Frontanyà –el poble més petit del Principat– per proclamar que aquest és el país europeu sense estat que més s'hi acosta, a un estat independent. Catalunya és campiona europea en autogovern, però d'una lliga internacional de clubs que no poden competir amb la pròpia samarreta. El President, aliè a allò que el 9 d'agost centrava l'interès mediàtic i segurament també el ciutadà, anava més enllà i sentenciava que l'Estat espanyol és «residual» a Catalunya.

Res més lluny de la realitat. L'estampa del president Maragall a Sant Jaume de Frontanyà, un escenari més propi de l'imaginari pujolista que no pas de la gauche divine barcelonina, esdevenia irònica. L'aterratge forçós a la realitat s'havia produït dies abans, el 28 de juliol, a l'aeroport del Prat, i la crisi encara cuejava el mateix dia que el nou Estatut prenia vigència.

La crisi política per la vaga salvatge dels treballadors d'Iberia a l'aeroport català ha posat en evidència les vergonyes de l'Estatut de la Moncloa i les retallades respecte al text aprovat el 30 de setembre al Parlament de Catalunya. L'executiu d'aquest país, campió europeu en autogovern, quedava indefens i despullat públicament. Cent mil viatgers eren víctima del retrat sense maquillatge al nou autogovern català, resolt per a «una generació o més», segons proclamaven els defensors de la reforma estatutària.

El traspàs del Prat a la Generalitat –ara cal recordar-ho– era l'única moneda de canvi que el president espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero, podia posar sobre la taula per obtenir el «sí» d'ERC en el referèndum del 18 de juny, en la negociació posterior al pacte assolit el 21 de gener amb el cap de l'oposició catalana, Artur Mas. Finalment, el PSOE va desvincular el traspàs de l'aeroport –o la gestió compartida entre l'Estat espanyol i la Generalitat– de l'aprovació estatutària, i els independentistes es van veure abocats a dir «no» a un Estatut que ells mateixos havien promogut després de 23 anys de governs de Jordi Pujol amb la reforma vetada.

Pasqual Maragall, en aquest llarg comiat en què s'està convertint el període de govern bipartit en minoria parlamentària, s'ha refermat en la idea de la marginalitat estatal a Catalunya. Ho justifica dient que només representa un 20% de la despesa pública del Principat. De què serveix el flamant autogovern segellat a la Moncloa i ratificat àmpliament en referèndum si la Generalitat és tan incompetent –per manca de competències– que no pot fer-hi res davant del caos del Prat? De què serveix això, si l'Estat envia immigrants sense avís de les Canàries a Barcelona i els abandona al carrer amb un entrepà i una ampolla d'aigua?

La companyia britànica Easyjet acaba de triar Barajas per instal·lar-hi el seu centre d'operacions europeu, una prova més de l'impacte de la política estatal d'infraestructures en la presa de decisions i inversions empresarials. Iberia ja no és l'única que es decanta a favor de Barajas, doncs. Les inversions en infraestructures, una peça clau per al desenvolupament i la competitivitat del país, són en mans de l'Estat, que no s'ha caracteritzat durant els últims anys del PP i aquests del PSOE pel seu alt nivell de compliment i execució. La Cambra Oficial de Contractistes d'Obres de Catalunya ha denunciat el baix nivell de licitació dels projectes compromesos i un incompliment del 40% de les partides del Ministeri de Foment que figuren en el pressupost general de l'Estat.

Amb la reforma de l'Estatut, l'Estat hauria de garantir durant els pròxims set anys una inversió en infraestructures corresponent al producte interior brut (PIB) català, que oscil·la en el 19%, tres punts i mig superior a la mitjana espanyola. Catalunya és la comunitat que ha rebut la menor inversió estatal per càpita, segons un estudi de l'economista Esther Sánchez, de la direcció general de Programació Econòmica de la Generalitat, referit als últims 14 anys. El dèficit acumulat a Catalunya en aquests anys se situaria entre els 7.351 i els 8.666 milions d'euros. Poca broma. Els economistes Xavier Raurich i Hèctor Sala, en canvi, estimen que el dèficit històric acumulat des del 1995 és de 17.748 milions d'euros, és a dir, un 17,7% del PIB català.

Abans de celebrar massa alegrement una virtual desaparició de l'administració de l'Estat a Catalunya, l'actual i els pròxims governs de la Generalitat hauran de vetllar pel compliment d'aquest compromís i intentar frenar la desinversió estatal al Principat. Si no, cada dia més catalans reclamaran un estat propi.