Juan Carlos Cebrián és un saltenc de 63 anys que, amb vint anys –el 1963–, va emigrar a Suècia fugint del franquisme. Problemes sorgits arran del servei militar hi van influir decisivament, en una època en què, com molts altres catalans, ho va passar molt malament. «Els partits estaven prohibits i jo em revelava a la meva manera», diu.

Cebrián va sortir de Salt per anar inicialment a Anglaterra, on va residir poc més d'un mes. Des d'allà es va traslladar a Estocolm, on des del 2002 és viceconseller de Sanitat al Parlament Regional d'aquesta ciutat, i on anteriorment va ser regidor de l'Ajuntament durant onze anys, a més de tres més en què va ser suplent.

El perfil d'aquest polític suec d'origen català és el d'una persona sensible amb un especial interès pel tema dels serveis socials, sobretot pel que fa a la gent gran i les persones discapacitades, que és al que es dedica. Cebrián té un fill discapacitat de 33 anys, i això va influir en el fet que s'endinsés en el món de la política i especialment en el camp d'afers socials, la qual cosa li va permetre conèixer les possibilitats d'ajut i d'assistència del país envers aquest col·lectiu.

Li agrada el tracte amb la gent i dintre la seva viceconselleria s'entrevista amb metges, fa conferències en ONG i visita hospitals i àrees sanitàries. Es felicita pel fet que en menys de dos anys el seu departament ha inaugurat catorze centres d'atenció primària. Un dels projectes en què treballa ara és en la revisió dels medicaments de la gent gran.
El departament que encapçala ha fet una enquesta que revela que en molts casos la gent gran pren fins a dotze medicaments al dia, un aspecte que diu que s'ha de revisar. Un altre dels seus projectes és l'establiment universal de la història mèdica dels pacients, és a dir que cadascun d'ells pugui visitar-se en qualsevol centre del país i els metges en puguin veure la història informàticament.

Malgrat que Cebrián ha aconseguit fer-se una posició al país on va emigrar, no li ha estat fàcil. Quan va arribar a Estocolm, el país necessitava mà d'obra, i en aquest aspecte no va tenir gaires problemes, ja que va entrar a treballar en el món de la mecànica, però sí que li va costar integrar-se.

Va esforçar-se a aprendre el suec, ja que «no podia llegir el diari», cosa que trobava a faltar molt. Posteriorment es va fer membre del Partit Socialdemòcrata d'Estocolm, del qual més tard va ser dirigent durant molts anys, fins que va entrar de regidor a l'Ajuntament.

Parla un català correcte malgrat els anys que fa que no l'utilitza habitualment, i afirma que no pensa tornar a Catalunya perquè se sent molt bé a Suècia, li agrada molt la tranquil·litat i la seguretat i també perquè el seu fill discapacitat, tot i que viu sol, el condiciona molt i no podria marxar i deixar-lo sol a Estocolm.

Amb tot, té família a Girona i hi sol passar les vacances a l'estiu i per Nadal. Precisament, el mes passat, va descansar uns dies a les comarques de Girona, concretament a Palafrugell, i va visitar les noves instal·lacions del parc hospitalari de Salt, situat en un indret on quan era petit jugava a futbol, i també va anar a Barcelona. És aficionat al teatre, i diu que el que troba a faltar més del seu país natal és l'embotit català, un producte difícil de trobar a Suècia, i també les tomates.

Quan va fugir de Salt no pensava que arribaria on ha arribat professionalment. Mai va pensar que es convertiria en polític a l'estranger, però Suècia li ha donat molt i n'està satisfet. Diu que ha estat el primer regidor català en un ajuntament europeu, però assegura que del que està més satisfet és del fet de viure en un país on hi ha molta igualtat.

MOLT CRÍTIC AMB EL PP