La història de Teresa Llacuna (Igualada, 1935) s'escriu amb les mateixes paraules que les de milers d'exiliats catalans que van marxar a l'estranger per ampliar horitzons i s'hi van quedar. En plena postguerra, el país se'ls havia fet petit. S'ofegaven. En el cas de Teresa Llacuna –una nena prodigi que als 15 anys va debutar davant d'un piano al Palau de la Música Catalana– la necessitat de travessar la frontera es va fer imperiosa. «Corria la dècada dels cinquanta i no hi havia gran cosa a fer, l'única solució era marxar fora per continuar els meus estudis», recorda la concertista, en un català intacte. També s'ha de dir que el pianista Alfred Cortot l'havia sentida tocar i tenia claríssim que l'havia d'acompanyar a París per continuar treballant.

Però la cosa no va ser tan fàcil. Filla única del poeta Joan Llacuna –de qui l'any passat es va commemorar el centenari del naixement–, la pianista va haver de fer mans i mànigues per poder sortir del país. No havia complert el servei social per a dones que establia el règim, necessari per aconseguir el passaport. El seu pare, reconegut antifranquista, s'hi negava en rodó.

Un cop a París (només tenia 16 anys), va viatjar a Suïssa i es va tornar a instal·lar a París, sempre per millorar el seu estil. Va estudiar amb els grans mestres del piano –Alfred Cortot, Béla Siki, Maria Curcio i Arthur Schnabel– i així va esdevenir una de les concertistes més sol·licitades d'Europa, amb actuacions a França, Alemanya, Suïssa, Itàlia, Rússia, Anglaterra... Ha estat solista de la BBC, de Radio France i Radio Nacional de España i ha actuat com a solista en les principals orquestres europees, però mai va tornar a Igualada ni a Barcelona, on es va establir el seu pare després de la jubilació el 1965. «Quan anava a Barcelona em sentia com estrangera», comenta.

En canvi, a París, va freqüentar el nombrós nucli d'emigrants republicans catalans i espanyols, encapçalat pel músic Salvador Bacarisse. «Ens trobàvem cada dissabte i organitzàvem una xocolatada. No em sentia aïllada.»

Teresa, amb 25 anys, es va casar amb un altre pianista de renom, l'actual crític musical de Radio France Philippe Andriot, i se'n van anar a viure a Lió, on el seu marit havia aconseguit una plaça de professor al Conservatori. Va tenir dues filles, que també s'han dedicat a tasques artístiques (una és conferenciant i l'altra, dissenyadora) i fins i tot l'han fet àvia. Les filles entenen i escriuen el català, però gairebé mai tenen l'ocasió de parlar-lo.

A aquestes altures, es poden tenir remordiments? Cap ni un. «En els anys de la postguerra vivíem de cara a França. La cultura francesa era molt important i per mi va ser un somni poder- m'hi integrar. A més, per la meva carrera professional era la millor opció. El meu exili és personal perquè em vaig exiliar per la música.»

Teresa va haver de deixar la seva activitat concertística a causa de problemes a les articulacions i ara es dedica des de fa uns anys a fer classes magistrals de piano per a professionals. Segueix una pedagogia especial que consisteix sobretot a corregir els defectes i les males postures. Sempre activa, ha creat un concurs que porta el seu nom i participa com a jurat en concursos i festivals nacionals i internacionals.

«No m'ho imaginava, però en fer-me gran sento que les arrels pesen molt més», diu als seus 71 anys. Tot i això, no es planteja tornar a la seva terra natal. «Ara tinc la meva vida muntada aquí, i reprendre la meva vida a Igualada o Barcelona seria difícil.» Un altre dels motius pels quals no ha tornat a Catalunya és que a França «hi ha molta més activitat musical».

Des de l'estranger ha fet, però, tot el possible per no trencar els lligams. A Lió té un parell d'amigues catalanes casades, com ella, amb francesos, amb qui pot parlar en la seva llengua materna. A la ciutat no existeix cap centre cultural català, només un de cultural espanyol, la Casa Velázquez, que no freqüenta. A més, segueix de prop la vida cultural de Barcelona, on manté un pis per a les seves dues visites anuals, i està subscrita a la Revista Musical Catalana, per seguir l'actualitat concertística del país.

«Em fa molta il·lusió veure que Catalunya progressa. Per exemple han creat l'ESMUC i el nivell musical millora.» En canvi, lamenta que el francès hagi desaparegut engolit per l'anglès. «És molt trist, per exemple, que una institució com el Liceu, on vaig sovint, ofereixi els subtítols de les obres en anglès i no ho faci en francès.»

Malgrat la llunyania, Teresa ha sabut conservar les seves amigues de la infància, com l'escriptora Olga Xirinacs, i manté amistats més tardanes, com la del periodista i crític musical Jordi Maluquer. En les seves visites no deixa de constatar els canvis que han transformat la societat catalana des de la restauració de la democràcia i que han fet que s'escurcin distàncies amb la resta d'Europa. De fet ara «ja no hi ha fronteres» i el nivell de vida entre les dues ciutats, Lió i Barcelona, s'ha gairebé equiparat. «Llàstima que el meu pare morís un any abans de la mort de Franco i no pogués veure tot això.»

Mirant enrere, Llacuna no sembla sentir el pes de la nostàlgia de l'exiliat a les seves espatlles: «Quan vaig marxar de joveneta semblava que marxessis per sempre, però no ha estat així.»