Indignació i vergonya eren la sensacions que va provocar la cancel·lació del concert de The Who previst per a dijous passat a Barcelona arran de la poca venda d'entrades anticipades. L'alternativa més pròxima era desplaçar-se a Saragossa. Als voltants del pavelló Príncipe Felipe la situació era paradoxal: el català era la llengua comuna en les converses als bars, les cares eren les habituals dels concerts fets a casa nostra, un públic majoritàriament català que va haver de desplaçar-se a la capital aragonesa per no perdre's The Who. El moment més increïble, però, va ser quan Pete Townshend, en la tanda de bisos, va saludar el públic barceloní i més de mig pavelló va alçar els braços, identificant-s'hi i enlairant tantes senyeres com union jacks.

Un concert que comença com una traca incendiària formada per I can't explain, The seeker, Anyway, anyhow, anywhere, Who are you i Behind blue eyes, totes seguides i sense poder agafar aire, no pot defraudar de cap manera. A partir d'aquí era impossible que el nivell baixés: You better you bet, My generation, Won't get fooled again i els bisos, que van incloure Substitute, Pinball wizard, Love reign o'er, Sparks i See me feel me, són moments irrepetibles, marcats amb foc en la memòria dels assistents. Van estrenar un parell de peces noves, però si tenim en compte que en la prova de so es van escalfar amb Pictures of Lily i I'm a boy, se les haurien pogut estalviar, hi haurien pogut afegir les segones i haurien deixat un repertori inoblidable. Potser el moment decisiu en què el grup va posar tota la carn a la graella i va reivindicar la llegenda de Maximum R&B va a ser en la majestuosa Baba O'Riley, un moment d'espectacularitat visual i auditiva que va culminar amb un explosiu diàleg entre harmònica i guitarra que va fer posar la pell de gallina.

En cap moment semblaven una banda que vol viure de la nostàlgia. Amb The Who ens vam trobar amb una banda de rock-and-roll perfectament engreixada i amb una actitud vital que dóna mil puntades de peu a qualsevol banda britànica actual. Amb un Pete Townshend pletòric, rabiós i energètic, recreant constantment la icona de la seva imatge fotent destralades a la guitarra a cops de molinets amb el braç. Pura mitologia rock. El mateix es pot dir de Roger Daltrey fent volar el micro com només ell sap fer-ho i amb una veu robusta que, dissortadament, es va anar afluixant, sobretot en els bisos, quan se li va escapar un gall estremidor al mig de The kids are alright. Va ser gairebé l'únic punt negatiu de la nit, disculpat pel públic després de la demostració de força que van fer en les dues hores de concert. El que no tenia perdó de Déu va ser el so, l'habitual en un espai més pensat per fer esport que no pas per a la música. Però fins i tot aquest va ser un problema menor en vista de la intensitat festiva purament rockera de la nit.