Al marge del barreig de competències entre diferents administracions que és evident que hi ha, sigui quin sigui l'entrellat, l'actuació a fer, com hauria de ser sempre, ha de ser amb sentit comú.

1) No es pot voler «aparcar» les embarcacions lluny de la costa, per un criteri dogmàtic i situar-les en punts desemparats i als quals no es pugui accedir, deixant que el mar i el vent les enviï contra les roques. És prohibir de manera velada; fa pensar en limitacions aplicades en altres àmbits, a terra endins. Aquesta regulació seria malèvola d'origen.

2) A l'hora de determinar on es col·loquen les boies, qui millor coneix el fons, el comportament del mar i els vents són la gent de Llançà i els usuaris que cada any han anat aprenent, a vegades pels errors, on han d'amarrar la barca. No es poden sembrar boies simètricament com qui sembra melons.

3) Qualsevol solució per deixar les embarcacions allunyades ha de complir dues condicions ineludibles: transport continu i assegurat de terra a la barca i viceversa, i protecció dels temporals. Si no, res.

4) En qualsevol ordre de coses, un canvi en els usos com el que ens ocupa requereix informació per part de l'administració que sigui –tot indica que de l'Ajuntament–, amb temps suficient, amb ànim conciliador, opcions i preus raonables.

Estem parlant de fer un ús tranquil i de lleure d'unes embarcacions senzilles, modestes, absolutament en regla, que la gent sense els recursos de la nàutica a l'engròs guarda al seu garatge esperant les vacances i que aquest any no sap per on posar-les a l'aigua i on tenir-les parades, o sigui, fondejades.