De vegades em pregunto què ha passat al nostre país perquè la política hagi arribat a caure a un nivell tan baix, tan viciat, tan de barri. No es tracta de la creació del tripartit en si, sinó de la manera com es va dur a terme el pacte del Tinell, la forma d'entendre la política que va implicar, que podríem resumir en el tot s'hi val. No tenia per què ser així, podria haver-hi hagut una regeneració democràtica i una alternança civilitzada. Però de seguida es va consolidar aquesta idea, aquesta consigna: tot s'hi val per tal de ser al poder i que no hi sigui l'enemic. I potser aquesta és la paraula clau que ha engendrat una nova cultura política a casa nostra: hem passat dels adversaris als enemics. Al principi va ser contra el PP, i després es va escampar per tota la manera de fer política a casa nostra: els uns contra els altres, la qüestió és sortir més ben parat que aquell a qui has declarat la guerra. L'únic límit ha esdevingut, si em permeten, la convenció de Ginebra. I amb excepcions.

L'exigència de disculpes que ha fet el senyor Vendrell en relació a CiU, com a condició per a futurs pactes de govern, va molt més enllà de la facilitat republicana per confondre la gimnàstica amb la magnèsia. És el símbol culminant d'aquesta lluita personal, que té molt més a veure amb el que podríem anomenar «honor» (sí, ells creuen que en això consisteix l'honor) més que no pas amb la batalla ideològica o programàtica. Aquesta rancúnia. Aquesta manca de generositat, d'amplada de mires. Aquest vol més de borinot que gallinaci, aquesta xuleria de piscina municipal. A ningú no se li escapa que el senyor Vendrell ho ha passat malament durant el seu desafortunat capítol epistolar: però és evident que la seva creu ha estat producte de les seves actuacions, i no de les crítiques legítimes que se li van fer des de l'oposició. Més que legítimes: crítiques obligades. O és que hem oblidat que el control del govern és una tasca obligada de l'oposició parlamentària a casa nostra? No un dret: una obligació legal. Disculpes de què, senyor Vendrell?

Però a banda del poc sentit de l'exigència, a banda de la il·lògica que suposa vincular aquestes hipotètiques disculpes amb futurs pactes de govern: que ridícul que apareix, francament, que enmig d'una guerra a mort com la que s'està lliurant, surti un dels soldats més abrandats, un dels que més implicats està en el seu front, per exigir a l'enemic que li demani disculpes si vol arribar a alguna treva. Una mica de seriositat, senyors: Napoleó no hauria conquerit ni un simple poblet si hagués posat com a condicions quelcom de semblant a una disculpa. Els pactes importants, els pactes de debò, no es fan a canvi de paraules. D'aquí ve, tal vegada, el resultat que ERC pot exhibir de la seva política de pactes aquí i a Madrid.