La mort d'un jove deixa sempre tan aclaparat que no te'n saps avenir ni hi trobes cap explicació. Retornes a aquella manca de lògica, a aquell absurd cul-de-sac –si més no aparentment i a primera vista– de tantes coses d'aquest món que no podem entendre, per més que fem esforços. La fiblada és molt intensa, i el trasbals, molt gran.Ha mort d'accident de cotxe en Xavier Mas i Serra. Un noi de 20 anys, de Sils, que volia treballar durant l'estiu. Un noi ferm, alegre, amb una actitud despresa i generosa, que durant anys ha generat entusiasme al seu voltant i que sempre que ha convingut ha fet d'un en les activitats del poble. A la parròquia, tant ell com el seu germà Carles es van implicar en l'Esplai, i ara ell era un dels qui el portaven juntament amb altres joves, nois i noies. Formava part de l'esbart dansaire El Cabirol. En les festes locals, el veies als actes, a les barres despatxant, ajudant, organitzant... En les activitats sardanistes, en les quals els seus pares, la Margarida i en Josep, estaven compromesos de fa temps, sempre hi ha donat un cop de mà important quan ha calgut... I tantes i tantes coses que no es poden recollir però que cadascú de nosaltres, els membres de les entitats del poble, guardem dins nostre com un tresor.
Un tresor de bondat, de confiança, de servei envers els altres, d'alegria... Un tresor que no es perd, que queda en el record de tots els qui l'hem conegut com un estímul i una força, un tresor que s'escampa per mirar d'engolir aquesta tristesa que ens aclapara, un tresor que es recull en la intimitat del silenci –perquè les paraules no ho poden dir tot– i en la pregària dels qui som creients, perquè ell trobi la pau i els nostres cors trasbalsats es puguin asserenar un dia.
Mentrestant, tots ens volem assemblar a en Xavier.
