ACatalunya, quasi tots hem estat prosionistes. Durant molt temps ha estat una manera de ser i fins i tot s'ha vist la història del poble jueu com la transmutació del somni català, en la resistència i en el projecte de futur. Ser nacionalista català era veure totes les virtuts d'aquell poble vigorós que lluitava per conquerir la terra promesa, que «regalimava llet i mel» i que del no res ressorgia per ser un estat potent i respectat. A mitjan anys seixanta, els qui ens desvetllàvem en el compromís de futur ens passàvem de mà a mà el ciclostilat Justificació de Catalunya, prohibit per la dictadura, en el qual mossèn Armengou formava l'esperit resistent del poble català i ho feia partint de l'exemple del poble israelita. Posteriorment, molts ens confessaríem influenciats pel llibre del mossèn berguedà, i fins el president Pujol ha reconegut com l'arribà a marcar aquella lectura en la seva determinació política.

És veritat que el dissabte de Glòria –abans del Vaticà II no era dissabte sant– els infants sortíem a «matar jueus», però ho fèiem d'una manera simpàtica, com un joc que ens permetia fer gatzara i al marge de qualsevol component ideològic i/o teològic. No els teníem cap por, als jueus, i tampoc no ens generaven odi. Després, ens emocionaríem amb l'epopeia cinematogràfica d'Exodus, d'Otto Preminger, i aniríem descobrint el viacrucis de l'Holocaust que ens exigia la solidaritat i ens feia expiar un cert sentiment de culpa col·lectiva. D'altra banda, simplificant excessivament, rebutjàvem el panarabisme de la dictadura franquista, i fins i tot vituperàvem l'estètica de la guàrdia mora del general colpista.

Segur que tot venia de més lluny, i la història demostra que, a Catalunya, els jueus sempre hi convisqueren en bona harmonia. La cultura dels calls i la interrelació de jueus i cristians en foren bona mostra, i les comunitats jueves sempre comptaren amb la protecció dels comtes de Barcelona i reis d'Aragó, fins que la persistència de l'inquisidor Torquemada aconseguí de la reina castellana mal anomenada Catòlica el decret d'expulsió. El rei Ferran es resistí a signar-lo, fins que, a contracor, fou obligat pel gran inquisidor. Per contra, els catalans veieren de mal ull la comunitat morisca, contra la qual hagueren de lluitar per consolidar la seva influència al Mediterrani i de la qual la gent dels pobles costers hagué de protegir-se per les constants incursions de la pirateria sarraïna.

No ens cal fer història, però des de la destrucció del Segon Temple, l'any 70 de la nostra era, i la gran diàspora, els jueus visqueren quasi vint segles d'una difícil lluita per la supervivència com a poble. Mai no havien tingut l'oportunitat que se'ls va presentar després de la Segona Guerra, el reassentament a l'antiga terra dels profetes. Però el món havia canviat molt, i unes tribus àrabs feien valer els drets adquirits sobre un territori històric. Tot, difícil d'encaixar, en un univers que es regeix més per la raó de la força que no per la força de la raó. Encara, els interessos de tercers, que contemplaven l'escenari des d'una prudent llunyania. I el llarg conflicte era obert en un escaquer complicat.

Amb tot, la raó dels forts és molt més difícil de comprendre que la raó dels febles. I el fort, en ideologia, economia i tecnologia, és el poble d'Israel, ben acomboiat pels diversos lobbies jueus establerts estratègicament. Els àrabs palestins prou feina tenen a lluitar per la supervivència.

A més, en un rosari de conflictes que generen accions i reaccions violentes, la desproporció del fort i el feble és més que evident. En l'espiral de la pugna, és normal que molts que s'emmirallaven en la tenacitat i l'harmonia del poble jueu comencin a dubtar de la seva estètica de poble escollit. D'aquí a les properes preguntes no hi va gaire res: no té gran part de raó, el poble palestí?, i es pot consentir, l'arrogant aposta de l'Estat d'Israel?, i encara, no és just, posar-se al costat dels palestins?

Temps difícils per a la lírica. Les imatges dels darrers dies són prou entenedores per demanar una presa de posició col·lectiva a favor de la pau i l'entesa entre els pobles. Cada vegada menys prosionistes i més proàrabs, els catalans hem de fer una reflexió que ajudi a trencar els esquemes de la guerra, on tot s'hi val. I mentre anem canviant les nostres simpaties de futur, hem de vigilar a no caure en l'antisemitisme. Cosa difícil, per cert, però tots ens hi juguem massa per ser-ne indiferents.