Era la primera vegada que els germans José i Miguel Morán, organitzadors i pares del FIB, es presentaven a la tradicional roda de premsa de balanç del festival sense cara de gos i amb un somriure d'orella a orella. Les xifres eren favorables: 130.000 persones (un 60% de l'Estat i un 40% de la resta del món), 6.000 convidats, 530 periodistes nacionals i 820 d'internacionals, les entrades esgotades feia dies i el convenciment d'haver creat «un dels millors festivals del món». Una edició del festival que sens dubte marcarà un punt d'inflexió a un festival que difícilment podrà créixer més si no s'augmenta i s'optimitza l'espai.

Les aglomeracions en els concerts de la tarda d'Yann Tiersen i Editors feien ja preveure que diumenge a la nit tornaria a estar el recinte massificat. Depeche Mode i Placebo van ser els al·licients perquè justament les de diumenge fossin les primeres entrades a esgotar-se ja fa unes setmanes.

Amb els Madness va arribar l'excel·lent i britànic sentit de l'humor. Vestit amb americana i bombí, com si fos un protagonista de The Avengers, a més de trenta graus a l'ombra, el cantant Suggs va aparèixer amb un para-sol com si fos un turista perdut. El millor que podia passar en aquell moment al festival, va passar: van sonar els primers acords de One step beyond i la gresca va ser general, una mica d'aire fresc en un festival on mana l'indie autocomplaent. I per lluitar contra això res millor que una dosi de rock-steady, calypso i ska i un repertori amb temes com ara Baggy trousers, House of fun, It must be love i Our House, algunes de les quals els més joves només coneixien pels anuncis de televisió.

Depeche Mode van repetir un concert força semblant als que van fer el mes de febrer al Palau Sant Jordi. Tot i que aquesta vegada no portaven la gran bola metàl·lica, sí que van donar un bon joc audiovisual. Al grup, però, els va faltar força, les contínues parades entre cançons i les actituds messiàniques de Dave Grahan passant contínuament el micròfon al públic per cantar, van llastrar el concert. Els que van tenir prou a escoltar I feel you, Behind the wheel i Personal Jesus podien passar-se per l'escenari Fiberfib a veure el punk inofensiu d'Art Brut i comprovar com se les gasten els hooligans anglesos quan ja van totalment torrats.

Per la seva banda, Placebo venien amb un bon disc per defensar, Meds, i un públic que els adora facin el que facin. El grup ho sap i van tocar gairebé sencer les cançons del disc, sabent que igualment hi sortiran guanyadors. El fet de portar dos guitarres de suport va fer que Brian Molko en alguns moments es desinhibís, deixés la seva guitarra aparcada i es convertís en la rock-star que sempre ha volgut ser.

I faltava una de les perles del festival, els belgues Deus. Una mostra de rock marcià, inclassificable i espasmòdic que va fer gastar gairebé les darreres forces a un públic ja esgotat després de quatre dies de música. Només van quedar els més valents per comprovar si He Rases mereixeran alguna portada més al NME, i els infatigables amants del bombo amb els baixos rebentats que van esgotar fins a la matinada els espais electrònics.