Si Arbúcies per aquestes dates fins fa dos anys era envaïda per milers de joves que hi anaven atrets per l'Acampada Jove, la invasió actual amb el Poparb és molt més subtil.

Només en un festival com el Poparb es poden presentar propostes com ara En/doll amb el músic de la Bisbal Guillamino i el poeta Josep Pardals, en què fins i tot era lògic un rap amb els carrers de l'Eixample barceloní sobre unes bases electròniques. O gaudir de l'estrena mundial dels Guerrilla Sound, en què els nois de Teatre de Guerrilla van parodiar el món de la música i es van presentar com a autors d'algun futur hit. O els instants deliciosos que ens va regalar el pop indie de L'Anna És un Koala o el pop trist amb tocs naïf de Conxita, la tarda del dissabte sota els bucòlics arbres de l'escenari Gorg Nou. Són dues troballes a les quals cal seguir la pista.

La tria de tres noms de culte com a caps de cartell ha estat el gran encert d'aquest Poparb. La nit de divendres Albert Pla va demostrar que és un personatge cínic i genial, provocador i únic. És a dir, com sempre, però aquesta vegada introduint més temes en català en el repertori. Per la seva banda, Pau Riba va sortir acompanyat per La Banda dels Lladres, un grup format per joves músics del segell BankRobber, amb qui va repassar el seu repertori més clàssic, amb una atenció especial al sempre reivindicable Dioptria i amb la col·laboració de Le Petit Ramon al final del concert per cantar La viudeta, de Pau i Jordi. El tercer punt fort d'aquesta edició va ser la resurrecció d'Adrià Puntí. Com que anava acompanyat per una banda força competent que tenia Antonio Fidel i Juan Carlos García (ambdós exmembres d'El Último de la Fila), el músic gironí es va haver de cenyir a un guió que el va allunyar dels desastres de les últimes actuacions. A poc a poc els fans van sospirar alleujats en comprovar que completava les cançons i que el concert, tot i l'anarquia i el caos escènic de Puntí, va poder tenir un desenvolupament més o menys normal.

Si els músics surten contents de l'ambient que es respira al festival, el públic també, i hi ajuda convertint-se en còmplice de la selecció. Els mateixos que van aplaudir sincerament Adrià Punti, també van saber respectar i assimilar el violent caos sonor de (lo:muêso) o l'electricitat que ha inserit Mazoni en el seu cançoner. Un espai on també es va acceptar com a ídol propi el solsonenc Roger Mas, que va aconseguir l'ambient d'un concert íntim en un espai multitudinari.

Le Petit Ramon va aprofitar per presentar dues cançons noves, La defete, cantada en francès, i l'himne sadomasoquista Dame, dame. En canvi, la provocació de The Movidas va ser massa directa i van caure en una grolleria premeditada. Molt més subtil i ballable va ser la proposta de The Pinker Tones amb els seus ritmes de colors.

Però la veritable cirera del pastís la va posar dissabte a les quatre de la matinada Facto Delafé y las Flores Azules, un somni fet música amb frasejos de hip-hop basats en històries quotidianes i la sempre magnètica veu d'Helena Miquel. Llàstima que Dj Kosmos ens despertés d'aquest somni amb una dura sessió de house i funk mesclat amb rock fins gairebé les set del matí.