L'increment de públic no va provocar aglomeracions. Els concerts es van poder seguir en bones condicions, en un marc agradable i sense haver de suportar l'aixella del veí i les empentes de la gent. La proximitat dels escenaris va permetre fer els desplaçaments sense corredisses, fet que es va agrair donades les altes temperatures. La convivència i l'ambient generat entre el públic van ser alguns dels trets més destacats d'aquest Senglar Rock. A més dels habituals, que acumulen edicions del Senglar com si fossin medalles, entre les tendes també es van poder veure colles de fans de hardcore, que van anar-hi atretes per Bad Religion i Lagwagon. Tots barrejats entre estelades, banderes amb el Ché Guevara i samarretes de Lax'n'Busto.

Els californians Bad Religion, caps de cartell d'aquesta edició, van estar a l'altura de les expectatives. Encara que van oferir un concert que no va acabar de satisfer tothom. La banda liderada per Greg Graffin va enllaçar un darrere l'altre els grans èxits del seu dilatat repertori, des de 21st Century Digital Boy a American Jesus passant per Punk rock song amb força i convenciment. Però ni el so va arribar a la potència desitjada, ni la il·luminació va ser gaire acurada. L'escenari va quedar constantment entre penombres. No es va repetir, però, la situació de la primera visita del grup a terres lleidatanes en el llunyà Doctor Music Festival de 1996. Llavors, un espectador va pujar a l'escenari per increpar al cantant i dir-li: «Gras, calb i venut.» Graffin va recordar l'anècdota en una roda de premsa abans de començar l'actuació. El concert dels Bad Religion va deixar la resta d'instal·lacions del parc completament buides, tot el públic es va concentrar a l'escenari Lleida. El que no se sap és si el rocker Pare Johnny, que va estar tota la tarda veient diferents concerts del festival, també va veure a Bad Religion.

Una de les més agradables descobertes del festival va ser el grup de Cerdanyola del Vallès NoWayOut. Fent un hardcore melòdic, va demostrar ser el perfecte grup adolescent dirigit a adolescents que volen fugir de la monotonia de la radioformula. També va ser notable el concert del cantautor Mazoni, que va inserir en el seu repertori versions de Beatles (She said, she said) i el Maggie's farm de Bob Dylan en català. Miquel Gil va qualificar de «gamberrada» la seva unió amb la banda de ska Sva-Ters, on milita el seu fill. Va ser una situació inèdita veure Miquel Gil cantant i ballant ska mentre entre el públic s'alçava un núvol de pols.

Marc Parrot, Cris Juanico i Antònia Font jugaven a casa i davant del públic més fidel al Senglar Rock. Els tres concerts van tenir una molt bona afluència de públic. En canvi, als bascs Ken Zazpi els va quedar massa gran l'escenari Senglar. La seva proposta necessitava un espai més recollit.

La nit es va tancar amb l'aposta del Senglar Electrònic, una proposta d'estil deferent que també s'obre en aquesta edició. Però encara queda la incògnita de si l'èxit d'aquest espai va ser a causa de la inèrcia del públic per apurar la festa fins a la matinada del festival o bé, pel cartell de músics i discjòqueis. El projecte es va fer realitat gràcies a 700 treballadors i a un pressupost d'1,2 milions.