La conclusió més evident de l'arc polític que va des dels darrers tràmits de l'Estatut, passant pel referèndum, per la dimissió de Maragall fins a la nova convocatòria d'eleccions al Parlament, és que hem arribat a una situació de zapaterodependència. El tema cabdal que és l'aplicació de l'Estatut se'ns ha servit de tal manera que només un govern espanyol amic pot fer-ne funcionar els avenços pregonats. És inimaginable que l'Estatut, tal com ha quedat, s'hagués d'aplicar amb un govern del PP a Madrid. Aniríem enrere. Per tant no tenim cap més alternativa que desitjar que el mandat de Zapatero es perllongui tant com sigui possible. No sé si aquest astut jugador d'escacs ho havia planificat tot tan bé però, dintre del possibilisme, s'ha fet imprescindible.

El que no ha estat tan edificant és el rol preponderant que tothom li ha donat. Ja sabem que mantenir el poder dóna una lluentor especial al personatge però tots els polítics, de Carod a Mas, que han volgut tenir un paper han hagut de recórrer a ell per intentar consolidar les seves posicions. S'ha permès de dir que seria generós en l'aplicació de l'Estatut quan, en canvi, no ho ha estat o no ho ha pogut estar, en la seva aprovació. I hem sentit vergonya aliena quan militants de bona fe, en la seva visita a Lleida, li demanaven que deixés seguir Maragall en la presidència catalana. «Deixa'l repetir», li deien.

A través dels seus fidels del PSOE a Catalunya es veu que té tot el poder de fer i desfer en el que calgui. Se'l va mobilitzar per la campanya de l'Estatut i se'l mobilitzarà per les eleccions al Parlament de Catalunya, en l'intent que el vot indiferent o abstencionista castellanoparlant vagi a les urnes a favor seu, en una evident mostra de l'espanyolització de la nostra política forçada perquè els dos partits, PSOE i PP, sense la presència dels seus líders estatals traurien resultats pitjors.

En una jugada com ha estat la dimissió del president Maragall, en la qual és evident que el senyor Rodríguez Zapatero no hi ha estat aliè, han circulat tres versions diferents i que bé poden ser complementàries. En primer lloc la que parla de la necessitat d'anul·lar un president que en moltes ocasions anava per lliure i que, cal dir-ho, va saldar la seva etapa amb el trencament del govern que havia format.

En segon lloc la d'intentar una majoria del PSC/PSOE amb un candidat de disseny: prou català per no fer fugir el vot catalanista i, en canvi, nascut a fora per captar tot aquest vot socialista que es desperta en les eleccions generals i emmudeix en les catalanes.

En tercer lloc, i és la més trista, la que el senyor Montilla li feia nosa com a ministre d'Indústria i una sortida airosa era fer-lo candidat a la presidència de la Generalitat.

Si tot plegat du al fet que en unes futures eleccions guanyi CiU, la jugada no els pot sortir del tot malament. Es més còmode negociar amb un partit d'oposició sempre constructiva que amb un de la pròpia formació política, que et pot plantar cara de tu a tu i més, com era el cas del PSC, a qui li deus haver liderat el PSOE i per tant haver arribat a la presidència del govern.

També potser és més còmode deixar un partit nacionalista amb el govern que deriva de l'aplicació d'un estatut indefinit i, per tant, dependent del govern estatal, i conservar els poders reals que són els grans ajuntaments i la Diputació de Barcelona.

Ells s'ho faran però penso que, malgrat les enquestes, Maragall hauria guanyat les pròximes eleccions no solament en vots sinó també amb escons. El poble de Catalunya, que sí que sap que cal anar units a les coses importants, no hauria desautoritzat a les urnes el seu president. Mai ha succeït i estic segur, mirant enrere, que tant Tarradellas com Pujol, si s'haguessin tornat a presentar, haurien estat reelegits. Als nostres, i un president de la Generalitat, és la màxima expressió del nostre, no se'ls carrega ningú.

L'estratègia de l'Estatut era clara. No es podia pensar primer en una reforma de la Constitució, que hauria estat el més lògic per aixecar el sostre competencial, amb un partit opositor tan tancat com el PP. S'utilitzaria, doncs, el nou Estatut de Catalunya com a ariet per fer un pas endavant cap a un sistema autonòmic més generalitzat, amb aquest perfum de federalisme que hi volen posar. Potser sí que s'ha trencat una mica el mur de contenció però el preu pagat ha estat molt car: s'ha atiat el visceralisme anticatalà somort i s'ha cremat un bon president que tal vegada només ha pogut governar amb dos o tres consellers triats realment per ell.

Tot plegat pot dependre encara d'una estratègia més general: la d'aconseguir que el Partit Popular disminueixi substancialment els nou milions de vots de les darreres eleccions estatals en què hi va haver una majoria socialista excepcional basada en un no a Aznar i a Acebes que ens havien embolicat en una guerra absurda amb represàlies probables, com es va demostrar. Si ara el socialisme no s'estableix sobre una majoria segura, adéu-siau a l'Espanya descentralitzada, amb pau a Euskadi i un dia a dia més tranquil a Catalunya.