Material estival. Fa cinc anys, van haver d'evacuar la comissaria dels Mossos d'Esquadra del meu poble. Tenia a veure amb un lladre que s'havia autoinculpat feia uns dies. El van anar a detenir i el van tancar al calabós. Poc després, els mossos van començar a sentir unes picors, unes pessigades. Eren puces. Van haver de fumigar la comissaria i el cotxe patrulla.

El mes passat, li va tocar el rebre a l'IES Sos Baynat, de Castelló de la Plana. Els alumnes feien educació física al pati. Corrien i saltaven més del compte. Eren les puces. Van haver de suspendre les classes i fumigar.

Ara una amiga m'ensenya unes cames plenes d'esgarrapades curtes i inflades. Es va anar a banyar al Delta. Fa setmanes que no plou i s'hi ha anat acumulant brutícia. «Les puces de mar t'esperaven amagades a la sorra,» li ha dit el dermatòleg.

I els polls? Sobreviuen al final de curs, arriben a casa de contraban, emboscats als cabells dels nens. La criatura remena el cap, però allò blanc no cau. No és caspa. Són llémenes.

Joaquim Vilarrúbia, al volum Els nostres insectes (Editorial Barcino), diu que «la picada del mosquit, si bé no és tan vergonyosa per al recipiendari com la de puces i polls, no per això és menys coent i temible.»

Un parell d'inflamacions que he aconseguit últimament al revers de l'avantbraç m'ho corroboren. Jo pensava que aquest any, per la sequera, la pessigada de mosquit aniria més escassa.

Els mosquits, llegeixo, s'alimenten en principi del nèctar de flors i de fruites. El problema és que, per poder fer madurar els ous, la femella necessita una aportació suplementària de proteïna. Per això, abans de la posta, ens passa a veure.

No totes les espècies de mosquits s'omplen el dipòsit de sang humana. N'hi ha que s'estima més la sang dels ocells, i hi ha espècie de mosquit que prefereix la dels amfibis. Hi ha espècie de mosquit que em prefereix a mi.

Cada espècie té un horari regulat. Hi ha una espècie de mosquit que xucla les vint-i-quatre hores i n'hi ha que s'estima més fer-ho de dies, a la vista de tothom – és el cas del mosquit tigre del sud-est asiàtic, detectat fa un parell d'anys per primer cop a Sant Cugat del Vallès. La majoria d'espècies, però, opten per succionar al crepuscle, de matinada o durant la nit. Fer-ho de nit és més vampíric. La relació entre mosquits i vampirisme és inquietant. Tinguem present que una ratapinyada es cruspeix de mitjana uns cinc-cents mosquits diaris.

La mosquita és una bèstia amorosa. En un primer moment, la saliva que t'injecta a canvi de la sang és anestèsica. Després, aquella mateixa saliva es torna àcida i cou.

El problema, amb la mosquita, no és el trompeteig amb què s'anuncia. El problema és quan s'acaba el preludi musical i comença la transfusió sanguínia. La mosquita es concentra i demana silenci. De vegades rep una altra cosa. Llavors, l'acudit que se sol fer és que la trompeta del mosquit, tan odiada, resulta que és de les més aplaudides.

Però esclafar una mosquita és alguna cosa més que una pura venjança. Allò vermell de la paret –amb els puntets negrosos– és sang de la teva sang, i et vénen al cap tot de consideracions. Per exemple: t'havies sobrevolat mai, abans, a tu mateix? O, des del punt de vista de la difunta: t'havies sobreviscut mai, a tu mateixa?