El dia 4 d'abril d'aquest any el govern espanyol va ratificar el Protocol Facultatiu contra la Tortura de l'ONU. Sens dubte és un pas important en el llarg camí per a l'eradicació de la tortura a l'Estat espanyol, o almenys així ho entenen les trenta-cinc associacions i organismes implicats des de fa anys en la defensa dels drets humans i en la lluita contra la tortura a l'Estat constituïts com la Coordinadora per la Prevenció de la Tortura. D'entre les implicacions que se'n deriven, d'aquesta signatura, cal destacar la creació de mecanismes estatals de prevenció de la tortura consistents en la realització de visites a centres de privació de llibertat per part d'un grup d'experts independents.

El mateix protocol apunta, també, la possibilitat de crear mecanismes descentralitzats amb les mateixes prerrogatives que encaixarien amb la situació jurídicoadministrativa actual de la Catalunya autònoma. Aquest aspecte és rellevant, perquè el govern de la Generalitat gestiona situacions de privació de llibertat derivades de les competències en matèria penitenciària i policial.

La música, doncs, sona bé, i hom no pot fer res més que felicitar-se per la ratificació del protocol. Ara bé, la realitat ens indica de manera punyent que cal alguna cosa més que una bona música. Sabem que l'eradicació de la tortura depèn de la voluntat política del govern, i que tots els governs espanyols s'han caracteritzat per la contínua i reiterativa negativa a admetre l'existència de la tortura a l'Estat espanyol. Arran del contundent informe sobre la tortura a l'Estat elaborat pel relator per a la Tortura de l'ONU l'any 2003, el senyor Theo van Boven, l'actitud del govern espanyol, tant del PP com del PSOE, va anar des de l'insult fins al menyspreu. Davant l'evidència de l'ús d'aeroports de l'Estat en els anomenats vols de la CIA, l'actitud visceral del govern espanyol ha estat negar-ne primer l'existència i negar-ne després el coneixement. Arran de les preguntes adreçades al govern el mes de setembre passat en relació amb la sentència del Tribunal d'Estrasburg que condemnava l'Estat espanyol per haver vulnerat l'article 3 de la Convenció contra la Tortura, i que plantejava, entre altres coses, també la necessitat d'implementar les recomanacions del relator de l'ONU, el govern responia en seu parlamentària tirant pilotes fora, i concloïa que la immensa majoria de denúncies de tortures presentades són falses.

Pel que fa a l'actitud del govern català, no hi ha indicis que indiquin que sigui diferent. El desembre del 2004 la comissió de Justícia del Parlament va aprovar una proposició no de llei amb el suport de tots els partits parlamentaris llevat del PP que instava el govern català a implementar les recomanacions del relator sobre la Tortura de l'ONU. Un any i mig després, no sembla que s'hagi mogut res al respecte d'això, i l'informe sobre la tortura a l'Estat espanyol corresponent a l'any 2005 posa damunt de la taula un total de 119 denúncies per tortura als Països Catalans, 77 de les quals, corresponents al Principat de Catalunya.

Amb aquest rerefons, entenem que els mecanismes de prevenció de la tortura poden ajudar a eradicar-ne la xacra, però de poc servirà si no es fa una aposta política clara en aquest sentit. Això implica, al nostre entendre, que ha d'estar format per un equip multidisciplinari, independent de les institucions, que inclogui juristes, metges, psicòlegs, treballadors socials, especialistes en drets humans, representants d'ONG, exdetinguts, etc. Que tingui potestat per visitar els detinguts en qualsevol centre privatiu de llibertat independentment del cos policial que el gestioni i que tingui prou recursos per fer la seva tasca amb eficàcia.