diumenge, 25 de juny de 2006
> Comprar amb diner barat surt molt car
el contrapunt
JOAN POYANO.
Cada vegada que es publica una puja de l'euríbor, és habitual exclamar-se per l'alça dels tipus d'interès. Evidentment, si puja el tipus la quota de la hipoteca serà més alta, però no es pot atribuir l'encariment de l'habitatge al preu dels diners demanats per comprar-lo. El juny del 2001, l'euríbor estava al 4,3%, just 1 punt menys que ara, fins fa quatre dies s'ha mantingut per sota del 4 i, tot i això, resulta que ara el pis mitjà català costa 6,5 anys sencers de salaris, quan l'any 2000, amb un euríbor al 4,9%, costava 4,8 anys de nòmines. Si el diner és més barat i a més des del 2001 els ingressos familiars han crescut quasi un 30%, aquest increment de la part dels ingressos que s'ha de destinar a pagar la hipoteca només es pot atribuir a l'increment dels preus dels habitatges, que en el mateix període s'han duplicat i, fins i tot, triplicat en algunes zones. Aquests encariments són conseqüència de la gran demanda, que en part creix per la creació de noves famílies, però en part és una demanda «forçada» pels baixos tipus d'interès: per una banda faciliten l'endeutar-se, però per l'altra obliguen a moure els diners, que amb inflacions del 3 al 4 per cent en aquest anys no es poden deixar en dipòsits bancaris perquè perden valor, i ja van sortir escopetejats de la borsa quan va petar la bombolla d'Internet. Amb tipus d'interès reals negatius, el totxo era la sortida per als inversors i s'ha convertit en una sangonera pels que s'han d'hipotecar per trobar on anar a viure. La seva esperança és que els tipus d'interès pugin i passi la febre especuladora. Els tipus potser es doblaran (l'any 1994 estaven al 6,6%, res d'apocalíptic) però els pisos seran més assequibles... per als nous compradors és clar, els que s'han vist obligats a endeutar-se fins al coll en els anys de la febre fan bé de tremolar amb puges de dècimes.
|
