dijous, 22 de juny de 2006
> La dècada de Maragall
l'escaire
MIQUEL PAIROLÍ.
|
En un moment determinat i en un marc concret, les frases més senzilles, aquelles que fins i tot tenen un ressò de tòpic, de recurs, d'expressió dita i sentida mil vegades, prenen força i s'omplen de significat. «He fet el que havia de fer», va dir Pasqual Maragall ahir, i aquesta frase, aparentment redundant i retòrica, en el seu cas és exacta i plena de sentit. Defineix una trajectòria de deu anys. Maragall ha fet el que havia de fer, sacrificant-se i lluitant contra les inclinacions pròpies. Maragall s'enfada amb el partit, deixa l'alcaldia i se'n va a Roma. El van a buscar, li insisteixen per tots els mitjans que torni. Cedeix i ve a enfrontar-se amb Pujol i a encapçalar la candidatura del PSC. Perd. Aguanta quatre anys a l'oposició, cosa que pocs pensaven que aguantés. Es torna a presentar. És el primer candidat socialista que no té Pujol davant. Guanya en vots però perd en escons. La combinatòria de majories el du a la presidència d'un govern ingovernable. Carod se'n va a Perpinyà, el Carmel s'enfonsa, un dia el president diu al Parlament allò que fa molt temps que corre i provoca un daltabaix. Plantejament, nus i desenllaç de la tragicomèdia de l'Estatut. Això és caminar amb el vent de cara durant deu anys. Un llarg esforç contra les circumstàncies i les febleses íntimes, un tip de remar contracorrent i contra el que un mateix desitja. Per què? Perquè havia de fer el que li demanaven que fes. Per complir el compromís. Perquè aquell partit amb el qual mai no ha acabat d'entendre's li ho demana. Perquè li ho reclamen els maragallians incondicionals envers els quals va tenir les paraules més emotives del discurs d'ahir. La dècada de Maragall és, sobretot, un cas de voluntat. Tant de bo algun Plutarc ho escrigui. En Barril, per exemple. També un cas de paciència i de tenacitat, dues paraules que ahir, així mateix, va pronunciar. Per això, en anunciar la retirada pot dir que ha fet el que havia de fer, que ha complert el compromís. Com ara. Igual com un dia va convenir que tornés de Roma, ara convé que plegui. I Maragall, un cop més, compleix.
|
)
