Diumenge propvinent els catalanets són cridats a votar l’Estatut. Que, tenint en compte l’autoesmotxada a què se’l va sotmetre aquí primer, i el cepillo (com és possible que en llengua imperial no hi hagi paraula específica per dir «ribot»?) que li han passat després a la Reichshauptstadt, caldria pronunciar el Ehtatú. Mirem-nos aquesta realitat, com voldria Oscar Wilde, conscients que és ella qui imita la literatura i no pas a l’inrevés.

Tragicitat: hi ha el bé i el mal (segons quin sigui el resultat del referèndum), la situació és de caixa o faixa (la vida o la mort del país) i la culpabilitat és ineludible (pel fet, es voti el que es voti, d’haver-ho de fer de bracet amb segons qui).

Comicitat: el producte aquest sobre què cal pronunciar-se és fruit de la imperfecció (dels polítics autonómicos que l’han parit amb gran esforç i dels nacionales que l’han retallat d’un plumazo) i retrata les aspiracions de qui, ençà i enllà, els ha elegit.

Tragicomicitat: després de tan llarg periple, és possible que ens retrobem al mateix punt de partença; segons qui, contentet amb quatre engrunes més a la mà (còmic); segons qui, indignat i exhaust per no haver obtingut —o retingut— més de tallada (tràgic).

Com que, en qualsevol cas, tot aquest canyaret, més que no pas sembrar divisions en el si de la societat catalana (i espanyola), ha servit simplement per evidenciar-les, importa llavors, davant la contundència de les raons esgrimides a favor i en contra de les diferents opcions possibles, remetre’s a la ironia, entesa sempre, com volia Ors, en tant que adhesió intel·lectual incompleta. I, des d’aquesta actitud literària, pensar en Vittorini, Uomini e no (1945), en Pedrolo, Homes i no (1958), i manllevar-los l’anacolut d’idèntic títol per referir-lo a les nacions. En la convicció que sovint aquestes fan bona la paradoxa: qui les nega, és o bé qui més malda per destruir-les, o bé qui més brega per enfortir-les. Quina serà, catalanet, el dia 18, la teva nació?