Suso de Toro va tenir la idea d’Home sense nom després d’una llarga estada a l’hospital, on cuidava els seus familiars. «Vaig pensar a escriure una mena de comèdia amb dos vells que dialoguen des del llit, el repressor i la víctima.» Fascinat per la figura del botxí, va preferir centrar-se en la seva psicologia i escriure una novel·la en què explica què li passa, a aquesta persona, els dos últims dies a l’hospital, tant físicament com espiritualment. El «buidat» de memòria «terrible» del botxí nodreix les pàgines del llibre, constituït d’una mena de monòlegs interiors, somnis i aparts teatrals, tot plegat cosit amb un llenguatge cinematogràfic.

La memòria del botxí de ficció parla de la Guerra Civil i de com es va desenvolupar, tot i que es pot extrapolar a altres conflictes bèl·lics més recents, com ara la guerra civil a l’ex-Iugoslàvia, en què es van produir violacions en sèrie i altres barbaritats. «Com El cor de les tenebres, de Conrad, la novel·la és un viatge al passat i al centre de l’horror.» De Toro va fer una llarga investigació per documentar-se amb supervivents de la guerra i gent que estava preparant el cop d’estat, sobre el que va passar a la seva ciutat, tot reconstruint l’entramat polític i civil del moment. «No hi havia cap informació escrita i vaig haver de parlar amb moltes persones. El problema a Galícia és que, tot i que hi ha un interès per la memòria històrica, no hi ha cap ciutat important i no s’ha produït cap moviment.»

Situant-se en l’extrem oposat de Soldats de Salamina, de Javier Cercas, Suso de Toro es posa a la pell del botxí de la Guerra Civil amb un motiu molt concret: «La societat espanyola ha comprat la memòria i encara no s’ha mirat al mirall.» Tot i que no condemna la transició, sí que assenyala molts dels problemes de la societat actual, malalta i sense moral, en què existeix una dreta com la que dirigeix Mariano Rajoy i les seves difamacions. «El conte infantil en què no hi ha bons ni dolents és una mentida.» Per aquest motiu, el novel·lista afirma que el relat «obliga el lector a encarar el que la societat espanyola vol oblidar».

Després de tot el treball de recerca que va fer, l’escriptor va fer esforços per limitar el pes històric de la novel·la. «La literatura no treballa amb coses abstractes i genèriques, sinó amb coses concretes.» A més, la literatura, segons De Toro, és més eficaç que els assajos històrics i sociològics a l’hora de produir una «catarsi».

Home sense nom és també el llibre més ambiciós del gallec. «Per mi va ser un repte, volia explicar coses fortes, d’altura literària i tot això en un diàleg amb la literatura europea medieval i, sobretot, el drama barroc.» Alguns dels seus referents són, ni més ni menys, Calderón de la Barca i Valle-Inclán.

Pel responsable d’Espanyols tots i Una altra idea d’Espanya, el gust pel barroc respon a una «evolució estètica», que respon a la seva recerca de la tragèdia i el mite. «El llibre està escrit amb un llenguatge de drama i cinema, però en realitat és una òpera excessiva.»