Algú amb bon humor havia escollit el plató, el plató 1, el més gran, de 800 metres quadrats: és on es fa el programa Sis a traïció. La taula del debat només ocupava un racó del plató, i la resta de l’espai estava absolutament pelat i hi feia un fred esgarrifós. I no es veia enlloc la sala de conspiracions.

No feia falta. En aquest punt del debat estatutari ja no hi ha temps per als pactes d’última hora ni per als enganys més o menys evidents, sinó per als debats on donar arguments als que dubten. I allò era un debat electoral, tot i que no ho semblava.

No ho semblava perquè l’ambient previ a les instal·lacions de TV3 era tranquil, relaxat, fins i tot tenia un punt desolador. Expliquen els veterans que els debats electorals són el punt de trobada de les desenes de periodistes que segueixen en autocar els candidats, directors de campanya, caps de gabinet, assessors diversos i gent que ningú sap ben bé exactament qui són i quina feina tenen però que sempre apareixen per allà. En canvi, ahir el seguiment periodístic sobre el terreny del debat televisiu d’un referèndum sobre el futur institucional de Catalunya era escàs.

L’equip de Josep Cuní no volia fer un debat electoral pròpiament: més aviat una tertúlia àgil i oberta que no pas els encarcarats minutatges i blocs temàtics pactats dels debats habituals. «Des de 1979 que no hi ha hagut cap debat de referèndum; aquest debat és com els altres, no tenim cap precedent», comentava la productora Montserrat Pérez. A Josep Cuní li va sortir bé, aquesta obertura de debat, amb més agilitat, tot i que respectar els tons de paraula refredava els clatellots que volien donar-se, i tot i que Josep Piqué va queixar-se de desequilibri de temps.

No es veia enlloc la sala de conspiracions. No feia falta. Ara bé: no sé si a vostès els passa el mateix, però amb Josep Cuní i el seu to tranquil i meditat de professor benèvol en pantalla, un té la sensació que de manera irremeiable sortirà de seguida la Pilar Rahola a posar els punts sobre les is a algun assumpte que després d’allò quedarà convertit en escàndol que sacseja el país, o que Espartac Peran ocuparà la pantalla per explicar les cues a l’autopista de Mataró. Però la sensació va durar només uns minuts. Josep Cuní va demostrar ahir que és un tot terreny i que els programes diaris tampoc han d’enclaustrar ningú per força.

El d’ahir també va ser la primera trobada en persona dels líders catalans de la campanya. Cinc minuts abans de començar, quan van baixar al plató mentre els seus assessors s’esperaven als camerinos, van col·locar les carpetes respectives al llocs que els havien assignat, van mirar-se de reüll i a petició dels fotògrafs es van fotografiar junts. Artur Mas i Carod no es van dir ni una paraula, però no feia falta. Quan van seure sense mirar-se l’un al costat de l’altre van coincidir en una cosa, potser l’única en tot el debat i en la campanya sencera: es mossegaven el llavi d’una manera que feia venir ganes de sortir corrents.

El socialista Miquel Iceta devia passar els nervis per dins, ocupant una cadira que s’estan disputant Margall i Montilla cada cop més obertament. El primer que va fer va ser agafar el got d’aigua i fer un glop. No sabem si l’aigua va poder obrir-se camí, però el tràngol polític que era aquella estranya suplència el va superar Iceta de manera molt esforçada.

Artur Mas, cerimoniós, sense mirar Carod ni ningú, es va dedicar abans de res a doblegar per la meitat cadascun dels papers en blanc de mida foli que els havia donat Josep Cuní. Després, va col·locar escrupolosament cada meitat l’una sobre l’altra, disposades a ser utilitzades en cas de necessitat.

Piqué es va permetre unes bromes abans de començar amb Josep-Lluís Carod-Rovira, i Joan Saura lluïa una americana i una camisa de tons verds que contrastaven amb tots els altres, seriosos, grisos i negres, i que no permetien fer cap altre comentari.

En el moment d’acostar-se l’hora del directe el plató es va buidar de curiosos i assessors. No es pot fer televisió amb un individu encorbatat fent gestos nerviosos al candidat i intentant passar-li notetes i assessoraments d’urgència. Al final, un debat en directe depèn de la intuïció del polític en qüestió, que és qui ha de decidir si treure aquest argument o aquell altre i si al final de la partida val la pena treure el cartell de «M’ho quedo tot» o «Comparteixo el premi».

Per les mirades inicials, si això hagués estat Sis a traïció, tots haurien tret el mateix cartell.