Hi ha fets que són obvis, però potser no és sobrer recordar alguns detalls significatius en el llarg recorregut de la tramitació de l’Estatut. Sense José Luis Rodríguez Zapatero a la Moncloa no hauria estat possible la imprescindible reforma del marc de competències de Catalunya. Amb Mariano Rajoy com a president del govern espanyol i Eduardo Zaplana com a ministre d’Administracions Públiques, per exemple, hauríem patit moltes més tensions, no vull ni imaginar-ho.

Sense la proposta unitària de ferm compromís de les tres formacions polítiques d’esquerres i el fort impuls promogut des del govern tripartit tampoc hauria estat possible el text que se’ns presenta a consulta. Tampoc s’hauria aconseguit l’enorme salt endavant en quantitat i qualitat que recull l’Estatut si finalment Convergència i Unió no s’arriba a implicar en el sí, encara que hagi pogut ser per una estratègia d’èxit de fer entrar en contradicció el seu directe competidor sobiranista, tot i anar Artur Mas a contrapeu de la resta durant més de dos anys.

Potser és moment d’insistir en les valuoses aportacions incorporades a l’Estatut pel dirigent i portaveu parlamentari d’ERC Joan Ridao. Un fet no menor, més si tenim present la decisió final del partit independentista. No és el redactat de màxims que va sortir del Parlament de Catalunya, ningú ho nega, però tots els grups parlamentaris catalans sabien, encara que no ho van dir, que s’obriria una negociació i com és preceptiu, tots han cedit i concedit, també el PSOE. El got està prou ple, amb aquesta mirada.