Tenim per ací tot el dia el mentider blaugrana reclamant el sí. De míting en míting i de província en província –com correspon a un manaire madrileny de la vella escola. I la conseqüència més evident de tanta visita és que la campanya comença a viatjar per viaranys surrealistes. Ahir, per exemple, una senyora que diuen que és presidenta d’un país que es diu Madrid va preguntar a ZP si el PSOE ja havia demanat perdó pel gulag. Ho escolte en una ràdio nostra en el bloc d’informació referida a l’estatut i m’alarme a l’instant. L’estatut també parla del gulag? (gulag: Glavnoie Upravlenie Ispravitelno-trudovikh Lagerei i koloni, o traduït del rus, administració principal soviètica dels camps de treball i colònies correccionals; és a dir, camps de concentració). Caram! a veure si m’he perdut algun capítol sense voler i resulta que estem a punt de crear camps de concentració a la vora de les Borges Blanques. Intente entendre el debat però em perd una vegada i una altra. A la fi arribe a la conclusió que deuen estar llançant-se desqualificacions per un passat més o menys remot –del temps en què els del PP eren franquistes i els del PSOE marxistes–. Però què caram tindrà a veure açò amb l’estatut?

Finalment ho entenc: ens estan donant una lliçó sobre les coses que són importants i les que no. I l’estatut ja ha deixat de ser-ho. Estan convençuts de tenir al davant de nou la Catalunya vençuda, incapaç de plantar-se, esgarrada. Especialment perquè els nacionalistes els ho confirmen a cada moment barallant-se a mort entre ells, insultant-se i pintant-se façanes, intentant veure qui és més i millor escolà i deixant que els espanyols ocupen el debat i el monopolitzen.