dimarts, 6 de juny de 2006
> Tenir raó
JORDI CABRÉ..
Amb el màxim dels respectes: de vegades em sembla que les raons del no no són veritables raons. Vull dir que les referències a la dignitat, a les retallades, als despropòsits del procés negociador i als drets que tenim com a poble (amb jugular de Joel Joan inclosa), malgrat compartir-les totes elles, no aclareixen res per l’elecció d’un sentit del vot o un altre. Ens parlen d’altres coses, coses molt importants, pensades sens dubte des de la bona fe i majoritàriament des de l’enuig i la frustració. Ho comprenc perfectament, fins i tot en alguns casos ho comparteixo. Ara bé: no votarem sobre el nostre grau de cansament i frustració, sinó sobre un important avenç que se’ns apareix com a indiscutible. Créixer també és això: saber negociar cada dia amb les circumstàncies, siguin més o menys ideals. Per tot això els arguments del no cada dia apareixen més dirigits a l’alta filosofia política, a idees més abstractes, i molt poc a parlar del text que votarem. En canvi, el sí té el risc de caure en un cert tecnicisme. Però és que la duplicació del nombre de competències; però és que les limitacions a la solidaritat; però és que la fixació de la bilateralitat en les relacions amb l’Estat; però és que el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya com a última instància judicial; però és que l’equiparació del català amb el castellà; però és que la introducció del concepte nació superant per fi els eufemismes històrics... Sembla, doncs, que en aquest referèndum s’està votant la incertesa contra les realitats. Sobre quina d’aquestes dues actituds s’ha de construir un país?
|
