Quan tots els partits demanaren a Maragall, a començament de la finida setmana, que afirmés la voluntat de convocar eleccions i especifiqués dia i hora, quedava clar que l’actual campanya del referèndum tindria el caràcter de primàries electorals. Els primers dies de campanya han reafirmat aquesta percepció i les declaracions polítiques actuals no tenen gaire cura a explicar la proposta d’Estatut i els seus continguts positius i negatius; els partits només tenen interès a ensenyar els seus líders, futurs candidats, i els trets fonamentals del que serà el programa electoral.

Els socialistes, amb un lideratge difús, van parlant de la voluntat de promocionar les polítiques socials, augmentant-ne les prestacions econòmiques en el futur pressupost autonòmic. D’altra banda, José Montilla ha desembarcat al territori, fent de la seva presència mediàtica un baròmetre del grau de possibilitats que té Maragall de repetir com a cap de cartell. El PSC disputa, doncs, unes dobles primàries: les que el poden fer decidir el seu pròxim candidat i les que el portaran a l’enfrontament directe amb els nacionalistes catalans.

Artur Mas, sense rubor, fa promeses a complir si arriba a president i fins i tot es compromet amb una reducció d’impostos, qüestió de gran rendibilitat electoral. Curiosa contradicció de qui diu en la seva campanya que no cal votar en clau de govern de la Generalitat (el «sí» o el «no» no tenen res a veure amb donar suport o castigar el tripartit, diuen), però que no para de vendre el seu cap de files com a sòlida alternativa. Convergència haurà de fer un discurs de molts equilibris per aconseguir fer entendre tot això i, si abaixa la guàrdia, pot esdevenir víctima del propi parany.

Els populars denuncien l’Estatut i intenten una campanya en clau estatal, posant Rodríguez Zapatero en el punt de mira. Potser, sense gaire convenciment, intentaran recuperar l’espai sacsejat pel darrer debat de política general, on van ser els clars perdedors i després del qual la línia més dura del partit ha decidit qüestionar el futur de Rajoy. Per això, les primàries populars també tenen el caràcter de tempteig intern, en què Mariano Rajoy haurà de recuperar el prestigi intern.

Segurament, Esquerra anirà a la seva, però haurà de filar prim a no desautoritzar el finit tripartit i a la vegada intentar explicar el perquè de tot plegat. També, en el joc intern, la prova de força de Carod-Rovira, Puigcercós i Carretero tindrà la lectura de primàries republicanes.

En el panorama general, Iniciativa podrà vendre la coherència d’esquerra verda que li pertoca, però sense cap més necessitat de primàries que fer-se veure com a alternativa encara viva que espera tornar a ocupar un espai en el futur govern del país, cosa que només podrà assegurar si es reedita el tripartit i si aconsegueix el mínim parlamentari exigible. Per ICV unes primàries, doncs, de supervivència.