Ho vaig aprendre del meu avi: quan et criden a les urnes, els ciutadans hem d’anar a votar. M’ho va dir quan es va convocar aquell esperpèntic primer referèndum que pretenia donar un lleuger tint de democràcia al règim franquista. Va anar a votar malgrat que sabia perfectament que allò era un simulacre sense cap credibilitat. El meu avi era demòcrata convençut, més enllà de creure en possibilitats reals d’influir en la política del país. Votar és un dret però també és un deure. Si el vot no comptava per a res, algú el llegiria. I aquest algú, fos qui fos, sabria què en pensava el meu avi.

Des de llavors hi ha hagut al país dotzenes de crides a les urnes, i de tota mena. Referèndums i eleccions municipals, generals i autonòmiques. En cada cas, en tots, com és natural, l’autoritat convocant ha recordat als ciutadans la importància de la participació: si la gent no vota, quin sentit tenen les eleccions? També en cada cas l’autoritat, directament o discretament, ha fet saber clarament quin vot esperava que guanyés. Quan això darrer ha estat massa evident, els tribunals o les juntes electorals han cridat a l’ordre. Els governs han de ser neutrals.

Però mai havia sentit dir que ningú posés en qüestió el dret –jo diria que l’obligació – dels poders públics de demanar als ciutadans que participessin en la consulta. Doncs bé, ara sí. La Generalitat ha hagut de canviar a corre-cuita la campanya que havia preparat perquè va semblar que no era legal. És que incitava a votar una cosa concreta? No. Simplement, cridava a les urnes, explicava el contingut del que s’havia de votar, posava en mans dels ciutadans la responsabilitat de decidir sobre l’Estatut que els polítics han pactat al Parlament i les Corts de Madrid.

No s’entén. Si més no, jo no ho puc entendre. Si es convoca un referèndum, el més lògic és que qui el convoca intenti per tots els mitjans que un màxim de ciutadans donin la seva opinió a través del vot. Aquesta és l’essència de la democràcia. Per mi. Però es veu que no. De moment, qui pot decidir ha decidit que la Generalitat es limiti a anunciar que hi haurà un referèndum.

Probablement que, quan ja sigui tard, els tribunals decidiran que la decisió ha estat errònia i autoritzaran a fer la campanya prevista inicialment. Jo diria que serà així. I que qui s’ha empescat una interpretació tan restrictiva de les normes electorals ho sap. Es diria que algú desitja amb fermesa que l’Estatut de Catalunya surti amb el descrèdit d’una minsa participació. Així, sigui quin sigui el resultat final, s’haurà confirmat la teoria dels que deien, sobre la base de ves a saber quins estudis, que la societat catalana no estava realment interessada en l’Estatut ni en els problemes que intenta resoldre d’Estatut.