Si Prat de la Riba no hagués fet funcionar la Mancomunitat com ho va fer, malgrat les grans limitacions competencials i pressupostàries, no dubtin ni un moment que avui no ens trobaríem aquí. Igualment, si Macià no hagués acceptat l’acord estatutari que se li oferia des de Madrid l’any 32, tampoc no ho dubtin: hauria estat impossible somniar en res semblant a l’Estatut del 79. Ni tan sols un cop mort el dictador, ni tan sols amb la vinguda de la democràcia. Però hi va haver Mancomunitat, hi va haver Estatut de Núria i hi va haver Estatut de Sau. Gràcies als qui sabien que, per a un país acostumat a perdre, tot té un preu. I que la lluita és una lluita de poder.

Qui sap això perfectament és l’Estat: en les negociacions del present Estatut hi ha tingut un paper determinant no només la pressió de l’exèrcit, o dels partits estatals, sinó també de manera molt particular la crosta administrativa de Madrid. Els despatxos, les secretaries i direccions generals, les instàncies administratives que coordinen i controlen tantes competències, fins i tot en matèries teòricament traspassades a les autonomies. Per tant aquest sector és el que sabia millor que, més enllà dels debats filosòfics i macropolítics, allò veritablement important és el repartiment de poder. La present proposta d’Estatut esquerda aquesta crosta administrativa del poder central en moltíssims aspectes. En l’aspecte judicial, territorial, cultural, en infraestructures, en comerç... I tot acompanyat de clàusules de blindatge. És normal, doncs, que els amos d’aquests despatxos s’estiguin enfilant per les parets.