Catalunya decideix d’aquí a quinze dies el futur de les pròximes generacions, però ahir mig país feia pont i marxava cap a les platges.

Que ningú no s’alarmi. Si aquest país ha resistit cops durs, setmanes tràgiques i setmanes pitjors, renúncies, traïcions, si fins i tot hem sobreviscut al Cobi i a Van Gaal, és precisament per la gran afició a evadir-se, a oblidar-ho tot, a deixar-ho per després: la gran afició als ponts de cap de setmana. «Sí, el que vulguis, que s’acabi el món, si volen, però dilluns és festa i a mi no em veuen el pèl en tres dies», semblava que deien els rostres dels conductors aturats ahir al migdia a l’autopista C-33 camí dels apartaments a segona línia de mar, de la torreta al turonet, del passeig vora el port esportiu, del càmping i el sopar a l’aire lliure entre els mosquits. Ja ens discutirem dimarts, si convé. Si Catalunya és gran, si Catalunya ha tingut mai un esperit nacional unitari, si ha existit mai l’oasi català, és en els ponts de cap de setmana, ho digui o no el preàmbul.

Barcelona és un dels municipis que celebren dilluns la pasqua granada, i és també el principal exportador de catalans de cap de setmana al conjunt del territori. Malgrat això, els partits van sortir ahir a buscar el vot amb les mateixes ganes, tot i que també amb dificultats, com les que va tenir el PP per trobar el parador de Sau: a l’hora de marxa a segones residències, cal creure-hi des de sempre, i no només voler anar-hi ara en un diumenge furtiu.

Catalunya es juga el futur i mig país marxa pel pont. Però que ningú no s’alarmi. Si hem resistit cops durs, renúncies, traïcions, si hem sobreviscut al Cobi i a Van Gaal, és gràcies als ponts de cap de setmana

Tot això va mig buidar les ciutats que dilluns fan festa, com Barcelona. Allà, entre els que s’hi queden i entre els qui acaben d’arribar a fer el turista, s’hi respirava ahir un ambient de fi d’etapa, d’excepció: o està a punt de passar-ne una de ben grossa –que guanyi el «no», per exemple– o està a punt de no passar absolutament res, que és el que normalment acaba passant.

Al metro, els turistes que la companyia Iberia no ha aconseguit fer passar per Madrid i que el regidor Jordi Portabella aconsegueix capturar pels passejos marítims de la Costa Brava i portar-los a gastar-se els euros a la capital, es desplaçaven cap als llocs abandonats pels locals que fan pont. Entre ells, una parella gran, ell amb una gorra d’aquelles d’explorador, per protegir-se del sol tropical, consultant les parades de metro amb una guia de National Geographic Barcelona & Catalonia.

Si algú li digués a aquest home que la tribu que està visitant està a punt de votar un nou estatut d’autonomia, una definició de nació plena de subordinades, un finançament que ningú s’atreveix a xifrar, i que tot plegat ha fet trencar governs i ha dividit partits per a molts anys, potser estaria encara més encantat d’haver escollit un lloc tan exòtic com a destinació de les seves vacances. La portada del la guia de National Geographic sobre Barcelona està dividida en quatre imatges: la Sagrada Família, una parada de flors de la Rambla, un drac del parc Güell i, atenció, una noia amb un vestit de tirants que deixa veure el melic, ballant en un lloc fosc il·luminat per una tènue llum vermella de bordell. Una discoteca, se suposa.

Ahir en vam tenir prou amb l’ascens del Nàstic, amb milers de «guiris» gratant-se la butxaca i demanant un «banana split» en qualsevol passeig marítim, i deixar per terra aquests d’Iberia