Dir «no» a l’Estatut del 2006 és quedar-nos tal com estem. Mantenir les competències del ja llunyà 1979. Dir «sí» en el referèndum del 18 de juny és un salt precursor d’un model que s’apropa, i molt, al federalisme. Els continguts de la proposta faciliten instruments per afrontar molts dels problemes que avui té Catalunya i defineixen eines per al futur que es gestionaran en exclusiva des de l’autogovern. És un repte a la intel·ligència política i no és de cap manera un text conformista, com alguns pretenen fer-nos creure. El nou marc competencial permet executar polítiques pròpies en inversió, finançament i redistribució de la riquesa, els indicadors que marquen l’estat de qualsevol país.

El procés no ha estat gens fàcil. Tots hi coincidim. Tres partits, i no quatre, proposaven amb claredat la imprescindible reforma. Constituït el govern catalanista i de progrés, precisament els tres partits que més van apostar per una ambiciosa reforma, van convertir el nou Estatut en eix central de la seva actuació política, sota el lideratge del president Maragall. I és que encara que no sigui políticament correcte, però sí just, ha estat Pasqual Maragall qui ha renunciat al protagonisme públic per fer possible que CiU s’hi sumés. Artur Mas ha fet tots els papers per acomplexar ERC i sembla haver-ho aconseguit. Una fotografia no fa estiu.