L’únic Telleda que conec no beu til·la, i prou que li convindria. De telledes, n’hi havia d’haver hagut força, quan la fusta de til·ler, dúctil, densa i dura, s’usava per fer llances i fletxes i per tallar figures. En aquell temps, en canvi, no donaven cap importància a la flor de tei. Els clàssics, grecs, llatins i àrabs, no parlen de la gran virtut medicinal de la til·la. Ans al contrari, elogien els arbres sense flor, que Teofastre i Plini el Vell anomenaven tell mascle, malgrat que haurien d’haver parlat de til·ler bord, perquè l’espècie és de flors hermafrodites.

Avui, les úniques concentracions de til·lers conegudes són urbanes: en jardins privats, parcs, passejos, places i fonts. Són arbres per fer bonic i per produir un efecte relaxant, per passejar-hi, per reposar-hi, per asseure’s al banc de sota i badar, i per passar-hi hores en colla, al voltant d’una taula, des del dinar fins a la til·la d’abans d’anar a dormir.

Recordo haver vist tot un carrer ple d’escales estintolades als til·lers, amb dones a sota donant ordres a la mainada enfilada per omplir galledes de til·la. En tindrien per a tot l’hivern, per quan tinguessin nervis i per no tenir-ne. Inconscients planteristes tenen la barra de comercialitzar tells bords per a jardins, pensant en la feinada de netejar el terra de fruits, però ignorant la desgràcia que representa per al comprador la manca de subministrament de til·la per a tisanes i ratafia.

L’aroma penetrant i dolç persisteix a les fulles i a l’escorça d’aquest tell eixorc. I l’ombra també. Té una de les quatre grans ombres. Les ombres fresques més reconfortants i relaxants són les del til·ler, el lledoner, l’alzina i la morera.

L’efecte sedant del tell, no el té cap més arbre. Té la millor migdiada. És intrigant que no es coneguessin i difonguessin les virtuts nervines del tell fins no fa pas tants anys, un parell de cents. De la flor de tei, tothom en destacava la mel, «la més excel·lent i menys corrompuda». Dioscòrides, el pare de la farmacopea, ignora el tell.

Les aigües de tell són excel·lents com a sedant, estomacal i sudorífera. El perfum és tan profund i delicat que se n’hauria d’extreure en infusió freda tota la nit per preservar-ne tota l’elegància. En el món de la cuina s’ha usat més aviat poc, en alguna salsa especial en casoris de països del nord, on consideren el tell símbol d’amor, amistat i fidelitat. En la gastronomia, la til·la va penetrar-hi com a beguda per acompanyar pastes de te i magdalenes en visites, en sobretaules, en esmorzars distingits i en tastets literaris, per culpa de Marcel Proust. La primera descripció escrita de la infusió de flor de tell és de Marcel Proust, després d’haver descrit el moment en què se li activa el record i comença a construir la seva obra memorable.

A A la recerca del temps perdut, Proust es posa a la boca un tall de magdalena molla en una infusió de til·la i de cop el record se li fa present. Tothom té una olor, un gust, un color, un mecàgum com Déu mana, una visió, un so, un plat, una paraula per rastrejar la memòria.

tell, til·ler

És un arbre del gènere Tilia, de la família de les tiliàcies. D’aquests arbres de fulla caduca se solen descriure quatre espècies: Tilia platyphyllos (tell de fulla gran), T. cordata (tell de fulla petita),

T. tormentosa (tell argentat) i l’híbrid T. cordata amb T. platyphyllos, classificat com a T. vulgaris o

T. europaea. En general, els tells, teis o til·lers dels carrers, parcs i passejos són espècies de jardineria que no tenen res a veure amb les espècies boscanes.

Til·la

És el conjunt de la falsa fulla estreta o bràctea d’on arranca el peduncle de la flor del tell. La infusió de la flor de tei també és anomenada til·la. Les inflorescències de la majoria dels til·lers tenen virtuts medicinals. Alguns autors alerten que la tisana de la flor de tell argentat i d’algunes espècies de jardineria no tenen les propietats nervines de les espècies de til·ler silvestres. La medicina natural també descriu les virtuts de l’escorça i de les fulles, per fer créixer els cabells o curar ferides.