En una vesprada en què es va donar el tret de sortida d’una realitat física, tots érem a punt per començar a escoltar la dialèctica emocionant de la música com a contrapunt a la inevitable, però talment necessària, intervenció de la paraula institucional.

Les primeres notes que es van poder escoltar van ser les de Sortilegis, del compositor gironí Xavier Montsalvatge, en les quals es va poder apreciar el gran nivell instrumental dels músics de l’OBC i una concepció detallista i asèptica d’Ernest Martínez Izquierdo.

Quan va ser el moment d’escoltar les intimistes Cinco canciones negras, vam tenir la certesa que alguna cosa no acabava d’encaixar en un engranatge de perfecció. La soprano María Bayo estava gairebé indisposada per actuar en el concert, i malgrat l’alt risc que corria, va voler compartir el seu art i la seva saviesa interpretativa amb el públic que omplia de gom a gom el nou auditori. Malgrat les adversitats, va mostrar una gran sensibilitat i capacitat de comunicació que va fer palesa la seva solidesa musical.

En la segona part, la monumental Primera de Mahler havia de mostrar tota la potencialitat acústica de la sala simfònica. L’obra era ideal per captar la sonoritat i la pressió acústica del recinte, i des d’aquest punt de vista, les expectatives es van complir plenament, si bé quan la massa sonora de l’orquestra es mostrava amb tota la seva força, la música perdia transparència.

En el terreny estrictament interpretatiu, el primer que es va notar va ser l’alt nivell instrumental de l’OCB i la gran quantitat de matisos i dinàmiques de la majoria dels solistes.

En aquest primer pla d’audició era evident que la base per gaudir d’una obra d’art d’aquestes dimensions estava plenament consolidada. Cada una de les veus de la complexa polifonia orquestral es va sentir en el lloc que li corresponia, però, com deia Mahler, el que és veritablement important està darrere les notes, i en aquest pla intern, la versió de Martínez Izquierdo, més aviat expressionista, estava absent de la vitalitat interior i de la varietat i la profunditat que no tots els directors literalistes aconsegueixen proporcionar.

Va mostrar una minuciosa dissecció dels elements de la simfonia amb moments de gran encert, però en línies generals es va notar falta de direcció i d’unitat, encara que a vegades resulti conflictiu parlar d’unitat en partitures tan difícils, monumentals i contradictòries com la simfonia Tità del compositor austríac.