Està prenent força en el debat polític dels últims dies la idea de la sociovergència, que es concretaria en un govern de dos, entre el socialisme català i el nacionalisme català, el PSC i CiU, vaja, o CiU i el PSC, sense capficar-se gaire, d’entrada, per l’ordre dels factors ni per l’alteració del producte que se’n podria esdevenir.

Hi ha tres grans indicadors que provoquen que avui es torni a parlar de la sociovergència. Perquè, ha de quedar clar, no es tracta d’una idea nova, sinó que ja ha anat apareixent, amb més o menys intensitat, a Catalunya en diversos moments de la dècada dels noranta i, més històricament, la va apuntar per primera vegada Jordi Pujol l’any 1980, just després d’haver guanyat les primeres eleccions al Parlament i d’haver fet una oferta de govern conjunt a Joan Reventós, rebutjada pel PSC d’aleshores.

Deia que hi ha tres grans indicadors que sumen en la tornada de la idea de la sociovergència a l’actualitat. El primer, la percepció que CiU, amb Mas al capdavant, no s’ha desfet després de la caiguda del govern de la Generalitat. I no només no s’ha desfet, sinó que sembla que les pròximes eleccions li poden anar millor que les últimes; és a dir, que Mas podria quedar més ben situat per rebre l’encàrrec de formar govern, amb algú més, això sí. A diferència de finals del 2003, en què CiU va guanyar en nombre d’escons però va perdre el govern.

El segon indicador té a veure amb el PSC, ja sigui amb Maragall al capdavant o sense. Després de 23 anys sense governar, ara que el PSC ha pogut formar govern, difícilment renunciarà a la possibilitat, almenys, de continuar formant part del govern. És a dir, que una coalició de govern entre el PSC i CiU, o entre CiU i el PSC, permetria al nacionalisme tornar al govern, i al socialisme, mantenir-s’hi, ni que fos, en tots dos casos, com a mal menor, ja que la primera obligació dels partits és guanyar les eleccions i fer-ho amb una majoria absoluta que els permeti governar sols.

El tercer indicador estaria relacionat amb l’oportunitat de deslliurar-se d’ERC i la incomoditat que representa. Per dir-ho resumit, ERC no fa servir els mateixos codis d’estil ni els mateixos idearis que el PSC o CiU, i enterboleix les aigües plàcides de l’oasi.

Si es tractés d’un experiment de laboratori, la sociovergència seria una hipòtesi estratègica a tenir en compte, i segur que en els temps que vénen, fins que les eleccions de la tardor resolguin algunes incògnites significatives sobre la nova aritmètica parlamentària, de la sociovergència, se’n parlarà molt, sobretot perquè més enllà de la política, en els poders establerts de tots els àmbits de la societat, també hi ha molts partidaris de l’oasi, de les aigües tranquil·les, de l’statu quo i de mantenir els exclosos en les cledes que tenen destinades per tal que no molestin gaire.