diumenge, 28 de maig de 2006
> El que toca i el que no toca
MIQUEL PAIROLÍ.
|
El PSC assenyala directament el PP, sense dissimulacions, en l’eslògan que ha triat per a la precampanya del referèndum. «El PP utilitzarà el teu ‘no’ contra Catalunya», avisen els socialistes. El PP s’ha ofès, però els destinataris implícits de la frase sembla que són ERC i els altres partidaris nacionalistes del «no». Per la seva part, ERC toca el botet a CiU d’una manera més subtil amb l’eslògan que ha triat per a la campanya. «Ara toca ‘no’. Catalunya mereix més», proclamen els republicans. Es veu que l’expresident Pujol no té registrat a nom seu això d’«ara toca»
i d’«ara no toca», i els republicans s’han aferrat a una expressió que forma part de l’idioma català tradicional però que el llenguatge polític dels darrers anys ha convertit en inequívocament pujolista. Quan sentim això d’«ara toca» o d’«ara no toca», pensem en aquella familiaritat exigent amb què Pujol tracta els periodistes que li apropen un micròfon. És curiós observar, però, que, de les dues expressions, la més específicament pujolista és la negativa, «ara no toca». Ja és ben paradoxal que la principal aportació lingüística de l’expresident, que està embrancat en una croada contra el que ell anomena «la cultura del ‘no’», sigui precisament una frase negativa: «Ara no toca.» Els republicans han capgirat l’ordre dels mots i, en comptes d’«ara no toca», diuen que «ara toca ‘no’». En tots aquests eslògans és evident que cadascú burxa allà on li convé i mirant força més enllà del referèndum. Els socialistes fiquen el dit acusador a l’ull dels populars. Els republicans provoquen el seu adversari electoral en el camp nacionalista, que és CiU. És clar que l’eslògan també permet allò que, en el llenguatge polític de moda, ara se’n diu «una lectura en clau interna». Quan veieu en Carod, amb un posat d’ironia i de resignació, aguantant un cartell que diu «Ara toca ‘no’», és inevitable recordar que fa poques setmanes tocava aquella cosa tan estranya que en deien vot nul polític. Amb l’eslògan actual almenys s’ha guanyat claredat. «No» és no, i vot nul polític ningú no sabia ben bé què era.
|
)
