| |||||
 | |||||
| |||||
| |||||
 |
|
|
|||
|
dijous, 25 de maig de 2006 > La literatura del jo i la dels altres
Un dietari gironí de Miquel-Lluís Muntané, un aplec d’articles d’Enric Sòria i traduccions de clàssics d’alturaJORDI LLAVINA.
Un mes d’agost passat a la ciutat de Girona serveix al poeta Miquel-Lluís Muntané per elaborar literàriament certes experiències, lectures i records. Després de la publicació d’un dietari excepcional, La lentitud del mar (2005), Enric Sòria recull els seus articles de premsa, força llargs, de temàtica diversa, amb un discret ancoratge en l’actualitat que la reflexió acaba desbordant. Potser fóra més indicat dir-ne «quadern de notes», perquè aquest és un dietari d’una brevetat extrema, que recorda —bé que només en el format, en l’economia dels mitjans— aquell altre tan interessant de Miquel Pairolí, Paisatge en flames (1990). Muntané s’emporta la família a Girona, a passar-hi el mes d’agost del 2005. Un amic li ha deixat una casa al barri vell. Verdaguer va escriure el Dietari d’un pelegrí a Terra Santa. Muntané firma aquest singular Diari d’un barceloní a Girona. «D’ençà que tinc memòria que m’he sentit atret pels rius» (d’aquí el bell títol del volumet). Els tràfecs de la mudança, una excursió a la muntanya, una inundació sobtada a la casa on resideixen, una escapada a Perpinyà. Són alguns dels pretextos del llibre. El més interessant, al meu entendre, com passa en altres llibres de Muntané, tant de prosa com de vers, és l’estil: l’absència de retòrica embafadora, la pulcritud en aquest cas de la prosa. El títol d’aquesta col·lecció d’articles de Sòria fa una picada d’ullet a les conegudes Cartes de lluny de Josep Pla —un recull de textos sobre ciutats i regions d’Europa (ell en va dir «petit quadern de sensacions abolides, mig esborrades»). En tinc una edició molt bonica de l’editorial Joventut, amb un gravat deliciós a la coberta que representa una estació de ferrocarril. El text, brevíssim, amb què Pla encapçalava el seu llibre es titula «Invitació al viatge». Doncs bé, aquesta nova obra de Sòria és, també, una invitació al viatge. Invitació al viatge intel·lectual, en aquest cas, a seguir un itinerari al llarg i ample de la cultura i de la societat. L’estímul d’aquestes cròniques sorgeix quan Sòria s’instal·la, ja fa uns quants anys, a Barcelona. Els seus articles participen de l’esperit observador, penetrant, de la seva prosa dietarística. Aquí hi trobem comentaris àcids sobre un determinat tipus de poeta (o, més ben dit, de personatge poeta), arran de la presentació pública d’una antologia lírica feta a Barcelona. Hi ha reflexions futbolístiques (a Sòria, el futbol no li fa ni fred ni calor) a propòsit de l’última lliga guanyada pel València i a propòsit, encara, de la penúltima que havia conquistat. I la gràcia està, com en la majoria d’articles de l’autor, en el fet de transcendir l’anècdota: la lliga recent du el record de l’anterior, de l’any 1971. Un record que s’enriqueix amb la memòria personal, més íntima —però mai no gaire—, del nen Enric, a dotze anys. Els bons escriptors ens criden al bon temps, escriu Sòria. Pla, que deia abans, és un d’aquests. El contrast entre València i Barcelona constitueix un dels interessos d’aquests papers, com també les experiències culturals en la seva nova estada barcelonina. No hi manquen consideracions ideològiques de to crític: l’autor incideix en la barbaritat perpetrada per la Generalitat de baix de no incloure en el temari de literatura dels instituts autors catalans. A mi m’ha interessat molt l’article que dedica a Joan Margarit, a la seva popularitat com a poeta. D’aquella analogia tan gastada periodísticament entre la vocació i la professió de l’autor de Joana —la poesia i l’arquitectura—, Sòria en sap extreure, això no obstant, una reflexió perspicaç. John Keats va viure només 26 anys i va escriure tota la seva obra en els últims cinc (va invertir-hi un any més que Rimbaud, ben mirat). Goethe, en canvi, va viure 82 anys, i des dels vuit mai no va deixar d’escriure poesia. La seva estètica, igualment, va tenir temps d’anar-se modulant a còpia de guanys i d’opcions vàries, de conquestes i renúncies. La seva vida, afirma el traductor i prologuista d’aquesta edició, Enrique Baltanás (andalús, com Rivero Taravillo, i amic d’aquest), va influir molt en tot allò que anava escrivint. Cada trenta anys, s’haurien de revisar les traduccions dels clàssics. Ara n’hi afegim dues més, de valor alt. Per posar entredit aquest esplèndid vers de l’anglès: «El hielo construye su silencio.» |
)
)
|
LA SEDUCCIÓ DELS RIUS. DIARI D’UN BARCELONÍ A GIRONA Miquel-Lluís Muntané. Pròleg de Quim Torra Abadia Editors 82 pàgines. 11 euros
Editorial Moll, Palma 412 pàgines. 20 euros
Renacimiento, Sevilla 138 pàgines. 11 euros
Comares, Granada 184 pàgines. 12,50 euros |
 |
NOTÍCIES RELACIONADES |
|
>Contra els hipocondríacs del català |
 | |||
|