Article 1: «El poble de Catalunya, en exercici del dret immanent que li correspon de donar-se per voluntat pròpia i sense ingerències estranyes la seva organització política, es constitueix en Estat independent i sobirà, i adopta, com a forma de govern, la República democràtica i representativa.» Art. 2: «L’única llengua oficial a Catalunya és la catalana.» Art. 23: «Tots els catalans són de condició igual davant la llei i del principi de dignitat humana.» Art. 27: «S’estableix a Catalunya la igualtat de drets civils i polítics entre l’home i la dona i les lleis seran refetes en base a aquesta equiparació.» Art. 36: «No podrà imposar-se, per cap motiu, la pena de mort, ni penes de presidi de durada il·limitada.» Art. 188: «L’ensenyança primària serà obligatòria i gratuïta i serà a càrrec de l’Estat.» Art. 189: «L’ensenyança no podrà ser de caràcter memorialista o passiu, sinó d’orientació i despertament de la intel·ligència dels alumnes (...)» Art. 201: «La República s’adhereix als pactes de l’OIT dintre de la Societat de les Nacions (...): la jornada de 8 hores en treballs generals; salaris mínims fixats per acord de gremis i patrons; prohibició d’ocupar en el treball criatures i menors de 16 anys; vacances amb salari distribuïdes en quatre setmanes a l’any. Exemptar de tot treball les dones durant vuit setmanes abans i vuit setmanes després del part i conservació del seu salari sencer durant aquest temps.»

Suposo que tothom s’haurà fet una idea del caràcter progressista d’aquests textos, extrets d’un excel·lent treball que Núria Cadenas va publicar fa unes setmanes a El Temps. No us equivoqueu; aquests articles que heu llegit no corresponen al nou Estatut que els que manen volen fer-nos votar el 18 de juny, aquests punts formaven part de l’articulat d’un document que, inexplicablement –o no tant–, és silenciat per la classe dirigent d’aquest país: la Constitució Catalana de l’Havana, aprovada a la capital cubana l’any 1928 amb la presència, entre altres polítics, de Francesc Macià, Ventura Gassol, Josep Carner i Josep Conangla.

El personatge entrevistat en el reportatge abans esmentat, Joan M. Ferran Oliva, vicepresident de la Societat de Beneficència dels Naturals de Catalunya a Cuba –el casal català més antic arreu del món, fundat a l’Havana el 1840–, se sorprèn que un text com aquest sigui gairebé desconegut per a la majoria de catalans. Com ell diu, «és normal que la història oficial espanyola no parli d’això: no li convé», però és que fins i tot «els llibres procedents de Catalunya amb prou feines en diuen res».

Potser si el senyor J.M. Ferran Oliva visqués a Catalunya no se sorprendria tant d’aquest oblit, ja que les organitzacions polítiques que han governat la Generalitat fins ara, les d’abans i les d’ara, sempre han tingut una gran angoixa a l’hora d’explicar el passat de Catalunya, tant el més recent com el més remot, i sobretot aquells fets i gestes que demostren més clarament que la nació catalana ha estat durant més segles un país sobirà que no pas uns territoris annexionats a Espanya i França –una annexió realitzada no pas per decisió pròpia sinó per imposició armada–, i que la voluntat de tornar a recuperar la llibertat perduda sempre ha estat present en l’ànima del poble català, i episodis com l’aprovació de la Constitució Provisional de la República Catalana a l’Havana així ho demostren, justament per això són silenciats. Però què es pot esperar d’una classe política que aprofita la diada del 14 d’abril no per reivindicar la proclamació d’una nova República Catalana lliure i sobirana dins la Unió Europea, sinó per lloar la II República Espanyola i omplir de banderes tricolors –amb la banda morada de Castella– places, carrers, terrats i teatres de les nostres viles, fins i tot amb la complicitat d’ERC? Quan n’aprendrem?

Encara sort que avui, a Barcelona, es presenta davant la premsa una nova força política –de fet, es va fundar per primer cop el 1917– denominada Partit Republicà Català –PRC– (www.independentistes.cat), que té per objectiu presentar-se a la propera contesa electoral defensant un independentisme transversal; el rebuig als estatuts i la redacció d’una nova Constitució dels Països Catalans; la celebració, com a Montenegro, d’un referèndum d’autodeterminació abans del 2014, i la proclamació quan arribi el moment de la República Catalana com un nou estat sobirà al si de la UE. Foc nou!