Els esdeveniments socials i polítics responen sempre a una lògica prèvia i comporten unes conseqüències posteriors previsibles. La gran mobilització popular de la gent de l’Ebre contra el PHN va reeixir en part perquè coincidí amb l’inici d’un canvi de mentalitat respecte als temes hidràulics: la nova cultura de l’aigua, en relació amb les velles estratègies de consum irracional; considerar l’aigua com un bé escàs que cal planificar en la distribució i usos, i no una font inesgotable que es pot malbaratar. Això, unit a la victòria socialista, va donar com a resultat la modificació del PHN i la victòria del moviment antitransvasament. Però la història no s’acaba aquí. No n’hi ha prou evitant la construcció del gran canal fins a Andalusia, passant vora Marina d’Or, Terra Mítica, les urbanitzacions de Múrcia, els hivernacles d’Almeria i mig centenar de camps de golf; també cal traslladar la filosofia de l’ús racional de l’aigua als regants d’Aragó, entossudits a transformar milers d’hectàrees per implantar-hi cultius sovint no rendibles que després caldrà subvencionar amb diners públics, o l’ampliació de parcs temàtics i localització indiscriminada de la indústria a casa nostra. Dit d’una altra manera: construcció d’embassaments a la vessant pirinenca i ampliació de la canonada del CAT. Això, quan l’Ebre ha perdut durant el darrer mig segle més del vint per cent del seu cabal pel fenomen de la desertització i els canvis climàtics. Aquí entren en escena els polítics, i la darrera votació a l’Ajuntament de Tortosa n’és un exemple. Els que defensaven el PHN o, al principi, no s’hi oposaven, ara voten perquè es plantegi la reducció del minitransvasament a Tarragona; i els que van lluitar al carrer contra el transvasament cap al sud ara voten en contra de revisar a la baixa el volum d’aigua que ja circula cap al nord. Fins i tot la Plataforma en Defensa de l’Ebre s’esquerda perquè al seu si conviuen diverses sensibilitats i s’evidencien interessos divergents dels partits, amb la consternació dels ciutadans, que comencen a despertar-se del somni de la pretesa unitat. Greu error; confondre el pacte i la coincidència de plantejaments amb la mal anomenada unitat, que no és més que submissió a la direcció única i preeminència dels interessos dels poderosos (partits, institucions o religions oficials). Manca cultura de diversitat i acceptació de l’heterodòxia; la societat és plural i de vegades contradictòria. El que cal garantir socialment és la coexistència, i políticament, el pacte. Deixem que a la Plataforma en Defensa de l’Ebre hi hagi gent que pensi diferent i debatem no sobre estratègies polítiques, sinó sobre els grans reptes col·lectius. La gran discussió sobre el riu Ebre encara no s’ha acabat, i cal que totes les opinions puguin expressar-se lliurement sense desqualificacions apriorístiques. En aquest sentit, el fracàs del tripartit a Catalunya, per excés de dogmatisme immadur i per obsessió unitarista (la història ens diu que Francesc Macià va actuar d’una altra manera), no és pas una bona notícia. Tant de bo que el diàleg torni a reeixir entre les persones i organitzacions que componen l’esquerra a Catalunya.

Per cert. ERC diu que la seva sortida del govern afectarà la creació de la vegueria de les Terres de l’Ebre. No ho crec. El partit que ha lluitat més per la creació de vegueries ha estat el PSC. La mateixa denominació de vegueria de les Terres de l’Ebre va sortir de l’obrador socialista fa trenta anys, com he recordat sovint. Ho puc afirmar amb tota rotunditat per que jo vaig ser-ne un dels autors quan dedicava el temps lliure a la política professional sense cobrar, mentre que, fins fa ben poc, ERC apostava per mantenir la vegueria de Reus amb la Ribera d’Ebre inclosa.