La ruta que l’expedició gironina va seguir en el seu camí cap a l’ascensió a l’Everest estarà sempre més vinculada a les figures de George Mallory i Andrew Irvine, dos alpinistes britànics que el 1924 van fer una ascensió que ha passat als annals de la història de l’alpinisme. Amb tota la precarietat d’una expedició de l’època, Mallory i Irvine van enfilar el pilar nord i l’aresta nord-est fins al segon graó, última gran dificultat abans d’arribar al cim. Els dos alpinistes van ser vistos per últim cop intentant superar aquest mur, d’una dificultat moderada a altituds baixes però gran a més de 8.000 metres. Just en aquell punt, Mallory i Irvine van ser engolits pels núvols i el company que controlava la seva ascensió ja no els va veure més. Els dos alpinistes britànics no van arribar a baixar i, a més dels seus dos cossos, la muntanya també es va quedar la resposta a la gran pregunta de la història de l’Everest: van fer cim o no?

A LA RECERCA DELS COSSOS
El 1999, una expedició de la BBC va resseguir els passos de Mallory i Irvine amb l’objectiu de trobar els seus cadàvers i aclarir la gran pregunta. L’expedició va tenir èxit a mitges. Van trobar el cos de Mallory a uns 8.300 metres, però no la càmera amb les fotos que, si haguessin pogut ser revelades, haurien resolt el misteri. Algunes pistes demostren que els dos alpinistes van morir en una caiguda provocada per l’inexpert Irvine mentre descendien de nit (les ulleres de sol estaven guardades a la butxaca).

I això porta a una hipòtesi. Si baixaven de nit, això no significaria que el temps que va passar des que van ser vistos per últim cop, encara de dia, fins que van tenir la caiguda el van invertir a pujar el cim i començar el descens? Reforça aquesta teoria la qualitat de Mallory en l’escalada en roca, tot i que alguns, com Reinhold Messner, defensen que les dificultats que planteja el segon graó eren insuperables en aquella època. El misteri continua.

EL SEGON GRAÓ

Una escala metàl·lica facilita ara el pas pel segon graó. Però tot i que les dificultats tècniques de la cara nord no són gaire elevades, els alpinistes gironins van haver de fer front a unes inclemències meteorològiques més severes que a la cara sud: vents forts i una temperatura mitjana durant l’ascensió propera als 30 graus negatius.

La primera expedició catalana també va pujar per la cara nord. En aquella ocasió, a l’agost del 1985, Òscar Cadiach, Antoni Sors i Carles Vallès van pujar plegats i la seva gesta els va valer ser reconeguts com els millors esportistes catalans d’aquell any. Per als experts, però, l’alpinisme català ver fer el seu cim el 2004 quan Jordi Corominas va escalar el K-2.