| |||||
 | |||||
| |||||
| |||||
 |
|
|
|||
|
divendres, 12 de maig de 2006 > Punt i a part. Històries que esborren el silenci
La celebració del 75è aniversari de la II República i el 70è de la Guerra Civil ha generat la publicació de nombrosos llibresA. VIVES. Barcelona Quan algú parla de tornar a obrir velles ferides cal demanar-se si qualque vegada es van cloure bé. Els noms dels qui van morir assassinats, dels qui van patir repressió defensant la legalitat constitucional, aquells que mai van ser enterrats dignament ni es van poder acomiadar dels seus familiars, i el silenci que es va pactar durant la transició i que va abocar a l’oblit tantes i tantes persones el trenca de nou l’altaveu que propicia la celebració del 75è aniversari de la II República i el 70è de la Guerra Civil espanyola. En aquestes planes sols oferirem una espipellada d’algunes de les novetats editorials que parlen del drama de la nostra historia recent, estan escrites majoritàriament amb el cor i prenent part per un dels dos bàndols en litigi, bàsicament pel republicà.
«Poble de Catalunya: en nom del poble de Catalunya proclamo l’Estat Català, que amb tota la cordialitat procurarem integrar en la Federació de Repúbliques Ibèriques.» Molts són els assajos d’història que reprodueixen la proclamació de l’Estat Català que Francesc Macià llançà des del balcó del Palau de la Generalitat i l’hissada de la bandera de les quatre barres. Grans moments de la història de Catalunya (Editorial Base) recull tant aquestes paraules com el discurs posterior de l’Avi, quan va travessar la plaça de Sant Jaume per fer efectiva la presa en possessió de la Mancomunitat. Aquestes proclamacions superen el pacte de Sant Sebastià, en què els sectors republicans i les forces d’esquerra van acordar tres qüestions fonamentals: les autonomies, les eleccions i l’acció revolucionària per enderrocar la monarquia. Els comicis del 12 d’abril de 1931 van donar la victòria als republicans: el total de regidors municipals republicans a Catalunya va superar els 3.200 i el de monàrquics sols va arribar als 280. De la redacció retallada de l’Estatut de Catalunya de Núria, que es va acabar el 20 de juny de 1931, en parla Enric Calpena i Oriol Junqueras a 14 d’abril. La Catalunya republicana (1931-1939) (En Guàrdia!). Aquest llibre no sols explica de manera pedagògica la norma marc que es va aprovar el 9 de setembre a Madrid i que defineix Catalunya com una «regió autonòmica dins l’Estat espanyol», instaura el bilingüisme i redueix les competències de la Generalitat, sinó que també conta els fets del 6 d’octubre de 1934 i els de maig de 1937, i acaba, un cop assassinada la República i ocupada Catalunya, amb les paraules del president Companys: «Tornarem a lluitar, tornarem a sofrir, tornarem a vèncer...» Aquesta obra ens descobreix els nous mites de la II República, les anomenades taxi-girls o bal-musettes i l’estrella catalana en el món de l’espectacle, Carme Recasens Aubert; el primer televisor català; el codi de circulació; la llei del matrimoni civil i la del divorci; la llibertat d’expressió, que es manifesta en un espectacular augment dels diaris i revistes, i el vot de la dona. Del paper que va jugar la dona durant la guerra en parla Carmen Domingo a Nosotras también hicimos la guerra. Defensoras y sublevadas (Flor del Viento Ediciones). Per Domingo, les milicianes van representar «una de les imatges més innovadores de la figura femenina en el discurs revolucionari i en les mobilitzacions antifeixistes». En aquest llibre, l’autora de Con voz y voto (Lumen, 2004) no sols ens presenta les grans oradores de l’Espanya demòcrata: la Pasionaria, Matilde Landa i Margarita Nelken (Partit Comunista) i Federica Montseny (CNT-FAI), la primera ministra en la història d’Espanya. També intenta aproximar-se a tres dones del bàndol sublevat que van jugar un paper destacat: Maria Rosa Urraca Pastor, procedent del carlisme; Pilar Primo de Rivera, «la germana del gran absent», i Mercedes Sanz Bachiller, vídua d’Onésimo Redondo, fundadora de l’Auxili Social amb què s’alimentava els fills de mares republicanes alhora que se’ls ensenyava a «odiar» els seus progenitors. L’editorial catalana Flor del Viento ha apostat per «recordar aquest trist aniversari» traient deu títols d’una col·lecció titulada 70 Aniversari Guerra Civil. A part del llibre de Domingo destaca Historia militar de una guerra civil. Estrategias y tácticas de la guerra de España, de Gabriel Cardona. L’historiador menorquí ha aconseguit fer una obra atractiva d’un tema tan «inhòspit» com és l’estratègia militar. Aquest assaig qüestiona la capacitat del general Franco –«nou cops hauria pogut acabar la guerra i no ho va fer»– i intenta respondre per què els uns i no els altres es van erigir en guanyadors. L’autor de La República y la Guerra Civil (2006) assegura que «el gran avantatge» dels rebels és que «sabien combatre, mentre que els seus enemics lluitaven sense ordre ni concert». Els milicians no eren soldats sinó obrers i camperols que es van veure atrapats pels esdeveniments. «L’entusiasme i la sola voluntat no guanyen les guerres», sentencia Cardona. Per aquest historiador, «el gran derrotat de la Guerra Civil Espanyola és Mussolini». Franco va impedir que la nova tàctica de l’Estat Major italià, la guerra celere, li donàs la victòria. De l’entusiasme amb què els joves de la CNT aconsegueixen un fusell per enfrontar-se als rebels se’n fa ressò Abel Paz a La guerra de España: paradigma de una revolución. Las 30 horas de Barcelona (julio del 36). De l’editorial Flor del Viento destaca també el primer Diccionario onomástico de la Guerra Civil, de Mateo Madrilejos, i les cròniques que va escriure des de diferents fronts el poeta Miguel Hernández: «Yo que creía que la luz era mía, precipitado en la sombra me veo» (1941, penal d’Ocaña). La jove historiadora Queralt Solé i Barjau explica la caiguda de Catalunya a partir de testimonis del bàndol republicà. A Catalunya 1939. L’última derrota (Ara Llibres SL), Solé dóna una visió més romàntica que l’escrita des del rigor històric per Jorge M. Reverter a La caída de Catalunya (Crítica).Paul Preston, a qui l’Editorial Base acaba de publicar una edició revisada i ampliada de La guerra civil espanyola, reconeix que, en aquest llibre, com en el de Botxins i repressors. Els crims de Franco i dels franquistes, «no pretén trobar un equilibri perfecte entre els bàndols de la guerra. Jo vaig viure uns anys sota la dictadura de Franco, i era impossible ignorar la repressió d’o brers i estudiants, la censura i les presons». Refugiats i desplaçats dins la Catalunya en guerra 1936-1939, de Joan Serralonga i Urquidi (Editorial Base), detalla el nombre de refugiats que van acollir cada un dels municipis i les entitats i establiments d’acollida, i Desterrats. L’exili català de 1939, de Joan Villarroya i Font (Editorial Base), tracta la fugida cap a la seguretat de la frontera, «l’èxode d’un país sencer». Francesc Macià. De militar espanyol a independentista català (1907- 1923), de Josep M. Roig Rosich (L’Esfera dels Llibres, 2006), i Aturar la guerra, de Gregori Mir (Proa, 2006). Manacor. La guerra a casa, d’Antoni Tugores (Documenta Balear). |
)
)
)
)
)
)
)
)
 |
NOTÍCIES RELACIONADES |
|
>Punt i a part. Francesc Macià i Lluís Companys >Punt i a part. Fills de testimonis >Punt i a part. Símbol de repressió a Mallorca |
 | |||
|