Al’hora d’homenatjar o recordar amb imatges i escenografia la Segona República, els catalans tenim a les mans sempre un problema. Com que amb l’adveniment d’aquell nou règim Catalunya no va canviar de bandera ni d’himne sinó que va recuperar la bandera de les quatre barres i va arrencar a cantar de nou Els segadors, ens trobem que la iconografia de l’època és molt semblant a la d’ara per no dir que és idèntica. Llavors passa que per distingir un moment històric de l’altre o per rei vindicar la República ens agafem a la bandera espanyola –vermella, groga i morada, sí, però espanyola– i a l’himne de Riego, que és l’himne més poc semblant a Els segadors que hi pugui haver.

Ahir, al Teatre Nacional de Catalunya, la Generalitat va celebrar de manera institucional i solemne els setanta-cinc anys d’aquell 14 d’abril que va comportar el canvi més radical i més influent de la política catalana i espanyola del segle XX. Des del punt de vista literari, l’acte va ser efectivament un homenatge als republicans catalans i va prendre la temperatura d’aquells anys primer d’esperança i després de tragèdia gràcies a textos de Mercè Rodoreda, Josep Maria de Sagarra, Carles Soldevila, Joan Sales i Joan Oliver (Pere Quart), molt ben llegits per Ariadna Gil, Lluís Homar i Montserrat Carulla. Amb la veu i el sentiment de la Carulla, les Corrandes d’exili de Joan Oliver van sonar i van emocionar com mai.

Ara bé, si ens atenem a les imatges i a la música, l’acte va ser de dalt a baix un homenatge a la bandera espanyola i a l’himne espanyol que ni els catalans més espanyolistes del moment devien gosar fer . La bandera espanyola republicana era a pertot: al vestíbul, a l’escenari, a les serpentines que es repartien als espectadors, al vídeo, al quadre plàstic final... De bandera catalana, ni una. Pel que fa a l’himne de Riego, que és un himne de sarsuela militar que ja feia riure als esperits sensibles de l’època, el van tocar al piano tots els intèrprets que van pujar a l’escenari, inclòs Pascal Comelade, un súbdit de la República francesa que pel mateix preu i amb millor gust ens podria haver ofert La marsellesa. La marsellesa va, de totes maneres, sonar al final cantada per un cor en versió feta per Josep Maria Espinàs. I Els segadors? Vostès van sentir Els segadors? Jo tampoc.

Va parlar el doctor i memorialista Moisès Broggi, que en un quart d’hora va condensar tots els anys de la República, des de l’inici atabalat fins al final deplorable. Per si algú es pensava que a la República tot van ser flors i violes, que és el que per un moment va semblar, Broggi va oferir un bany de realisme i les claus de les desgràcies anteriors i posteriors al 31 i al 39.

Van parlar també Joan Saura, conseller que organitzava l’acte, Josep Bargalló, conseller primer, i el president Pasqual Maragall. El president va aprofitar per dir quatre bondats de l’Estatut i tant ell com Saura van estar d’acord a afirmar que l’esperit i el bo i millor de la República el vivim tots ara, catalans i espanyols, gràcies al règim democràtic, de llibertats i d’autonomies vigent. O sigui, que la monarquia pot estar molt i molt tranquil·la. Llançarem banderes i serpentines republicanes al vent, cantarem Si el rei vol corona/ que vingui a Barcelona/ i el coll li tallarem, lletra catalana de l’himne de Riego, però el Rei pot dormir com un angelet. És broma, és una mica de teatre sense malícia un cop a l’any al TNC.