Intuïció, habilitat, sensibilitat, tenir bon ull i, com qualsevol art, tenir passió. Això és el que diuen els lutiers que es necessita per exercir l’ofici, tot i que per aprendre’l, almenys de manera acadèmica, cal marxar de Barcelona i estudiar assignatures com ara física acústica, història de la música, química i dibuix en escoles especialitzades d’Alemanya i França. Allà s’hi ensenyen les maneres d’un lutier tot i que, mentre a Europa es diu «lutier» exclusivament a aquell qui construeix o repara instruments de corda, a Barcelona constructors de tot tipus d’instruments utilitzen per definir-se aquesta paraula de connotacions tan romàntiques i artesanals.

En qualsevol cas, tots els lutiers es creuen artistes. «La gent s’ha acabat adonant que els instruments, més que eines de treball, són petites obres d’art, i s’ha anat generant un respecte absolut per la restauració. Ningú no se li acudirà fer segons què a un instrument de la mateixa manera que ningú gosarà canviar el color d’un quadre original de Picasso», afirma Jordi Pinto, lutier de la veterana Casa Parramon del carrer del Carme. Són, és clar, uns manetes, però els lutiers, els bon lutiers, en saben prou de química per experimentar amb mirra i asfalt de Síria i d’història de la música per conèixer, per exemple, com es construïen els violins fa tres segles. «A vegades vénen clients amb instruments molt antics i cal saber el context en què es va construir en aquella època l’instrument. Tot està molt lligat. A mesura que la història ha anat evolucionant la música també. I amb la música, els instruments», explica Lluís Clapers, de Taller del So.

Però, a Barcelona, hi ha pocs o molts lutiers? «No crec que el nombre sigui baix. És cert, per exemple, que n’hi ha molts menys que a Munic però si a Munic tenen sis orquestres estables per a les quals els lutiers poden construir instruments, a Barcelona només n’hi ha dues», assenyala Pinto. I és que són els músics, al capdavall, els que amb l’instrument construït pel lutier despertaran després tota mena d’emocions a l’escenari. Ho diu el lutier de l’Eixample Josep Carbonell: «Com passa en els éssers humans no existeixen dos instruments idèntics. I el naixement d’un instrument, igual que en els humans, comporta sempre una quota de feliç incògnita.»